El guionista Jaime Marquès debuta en la direcció de llargmetratges amb Ladrones, una pel·lícula que té en la química dels seus protagonistes el seu principal actiu. Juan José Ballesta, que es va donar a conèixer gràcies al seu paper a El bola, consolida el seu pas de nen prodigi a una certa maduresa amb un personatge ambigu (un carterista professional) al qual sap dotar de l’encant necessari per convertir-lo en el gran motor de la pel·lícula. Ballesta troba la complicitat absoluta de la seva companya de repartiment, Maria Valverde, una jove actriu que, com ell, va guanyar un Goya a la millor actriu revelació (per La flaqueza del bolchevique).
A mig camí entre la pel·lícula de lladres, el cinema social i el drama romàntic, Ladrones destaca també per la seva posada en escena, amb una fotografia esteticista que intenta recollir la influència d’un cert cinema oriental (sobretot els esteticistes drames coreans), passat pel sedàs de la nouvelle vague francesa. El film, simpàtic i agradable de veure, es ressenteix però d’una certa manca de ritme. El director s’estima tant els seus personatges que sovint cau en l’error de recrear-se en els seus rostres i en algunes situacions i diàlegs que, malgrat ser força enginyosos, són innecessaris. I és que el guió té poc contingut com per justificar una llargmetratge de prop de dues hores. Però tot i les mancances, Ladrones resulta una refrescant proposta força atípica dins el cinema espanyol.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada