Amb 28 días después, el realitzador Danny Boyle va saber donar-li un gir postmodern a les pel·lícules de zombies. El director canari Juan Carlos Fresnadillo, que ha agafat el relleu en la direcció de la seqüela d’aquell film, s’ha mantingut fidel a la tendència iniciada pel realitzador britànic. A la fascinant aposta estètica ja present en el film de Boyle, Fresnadillo hi aporta també elements d’altres gèneres que acosten 28 semanas después al cinema de catàstrofes i a la ciència ficció apocalíptica.
Especialment brillant resulta la seqüència inicial d’aquest film rodat amb una energia tan rabiosa com els atacs dels zombies infectats per un virus letal. Aquest ritme histèric, que troba un suggerent contrapunt en la banda sonora de John Murphy, es manté durant una primera hora. Aquesta primera part, en la que no passa desapercebuda la influència de les imatges televisives dels grans atemptats terroristes com el de Londres, està centrada en mostrar els efectes de la devastació del virus i el procés de reconstrucció social.
El ritme decau lleugerament quan comencen els atacs dels zombies rabiosos i la pel·lícula cau en les convencions pròpies del gènere. Llavors 28 semanas después es converteix en un notori, però també més típic exercici d’estil en què Fresnadillo sembla posar-se a si mateix a prova tensant fins a les últimes conseqüències la fugida dels protagonistes. El resultat no és rodó perquè el director s’encanta en els plans dels seus personatges, però tot i això aconsegueix moments impactants com la seqüencia dels infrarojos o fins i tot el darrer pla, que deixa la porta oberta a una tercera part.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada