Quin tràiler us agrada més?

Els amics de la distribuidora Notro Films m'han fet arribar un mail en el qual demanen la col·laboració popular per tal d'escollir el millor tràiler per promocionar a casa nostra la pel·lícula coreana The Host, nou film de Bong Joon-ho, responsable de la molt celebrada Memories of murder. I nosaltres estem convençuts que val la pena ajudar-los.

L'exercici és molt senzill i només us portarà quatre o cinc minuts de feina: heu de mirar aquests dos tràilers (que es carreguen molt ràpidament) i triar el que més us agradi. Podeu deixar la vostra opinió als comentaris o enviar-la per mail, que nosaltres després farem arribar els resultats a la gent de Notro Films.

a) tràiler anglès

B) tràiler internacional

Recordeu que The Host, que alguns ja vam poder veure al recent festival de Cinema de Sitges, ha estat la pel·lícula de major recaptació a l'Àsia de tota la història, superant tots els Spielbergs, Supermans i altres megahits com Piratas del Caribe. Aquest fet també l'ha convertit en una de les pel·lícules més buscades per Internet. A més a més, aquesta és la primera pel·licula de gènere que ha seleccionat la Quinzena de Realitzadors del Festival de Cinema de Cannes. A Sitges, The host es va emportar el premi Orient Express a la millor pel·lícula oriental i el premi als Millors Efectes Especials, que són obra de la companyia The Orphanage (responsables entre d'altres de Hero, Sin City, Harry Potter, etc).

Notro Films ha decidit apostar fort per aquest títol i per això han anunciat la seva voluntat d'estrenar-la el dia 2 de febrer, coincidint amb la seva estrena als Estats Units. Penseu que estrenar al febrer suposa tot un repte per un film com aquest ja que es tracta d'una època cinematogràficament molt potent en què les pantalles estan plenes dels films "seriosos" i de prestigi que opten als Oscars. Però és que la pel·lícula de Bong Joon-ho, realment, s'ho val.

Gràcies a tots/es per la vostra col·laboració. Notro Films, l'Espai Isidor i el cinema coreà us ho agrairan eternament.

Technorati Tags: cinema

The Departed- Making of

Agafeu blockbuster de referència del cinema d'acció de Hong Kong. Podeu fer veure que no l'heu vist perquè aquest cinema no va amb vosaltres. Substitutiu els actors asiàtics per bledes assoleiades ianquis. Col·loqueu un Jack Nicholson histriònic i descabellat per elevar el catxet del film. Feu que tots els actors cridin, peguin i s'insultin més que a la versió xinesa. Sobretot conserveu intactes les bones idees i les sorpreses del guió original -que això és el que més impactarà l'audiència-, però hi podeu afegir girs o detalls de collita pròpia que no aportin res de res perquè així no us puguin acusar d'haver fet una mala fotocòpia: recordeu que sou AUTORS AMERICANS, no simples directors d'ofici de Hong Kong. Estireu el metratge una hora més amb detalls suplerflus, psicoanàlisis barat i sexe. No us deixeu la cançó dels Rolling Stones!

Dues hores i mitja de pel·lícula més tard us puc dir, definitivament, que jo em quedo amb Infernal Affairs.



Technorati Tags: cinema

Esperança, malgrat tot

Una novel·la de l’escriptora britànica P. D. James serveix de material de base per a Hijos de los hombres, una pel·lícula de la qual ja es pot afirmar sense gaire marge d’error que és una de les millors de l’any. Un Alfonso Cuarón en estat de gràcia confirma definitivament la seva capacitat per sortir-se’n de pràcticament qualsevol projecte: ho ha demostrat repetidament en una filmografia que inclou cintes tan dispars com Y tu mamá también, l’adaptació contemporània de Grandes Esperanzas o un dels episodis de les aventures de Harry Potter.

Cuarón se’n surt també d’aquest colpidor drama sobre un futur proper en què l’ésser humà ha perdut la seva capacitat reproductiva i l’espècie es veu abocada a la seva extinció. El film no es fixa tant en les causes –tot i que les suggereix– i prefereix retratar la situació de caos i desesperança en què queda sumida una humanitat sense futur. En aquest sentit, Cuarón es planteja Hijos de los hombres com una pel·lícula bèl·lica o d’acció, i fa servir recursos propis del gènere, com ara la càmera en mà i un realisme extrem. En aquestes seqüències, el director fa gala d’un absolut domini de la tècnica amb llarguíssims i tensos plans seqüència que el confirmen com un realitzador de primera línia.

Enmig de tota aquesta violència, l’embaràs d’una immigrant africana es converteix en l’única oportunitat de canviar el negre destí de l’home. El periple per embarcar-la en una mena de Rainbow Warrior on pugui allunyar el seu fill del risc, a banda de tractar tangencialment de temes actuals com el de la immigració, aporta els moments més íntims i emotius d’aquest film que és un cant a la vida i que manifesta la seva confiança, malgrat tots els seus defectes, en l’ésser humà.

Actrius que donen la talla

M
Verónica Echegui aka La Juani se suma a la llarga llista de descobriments de Bigas Luna amb el seu paper de reina de l'extrarradio i el seu glamour de la perifèria. Més que això, Echegui mostra una sorprenent capacitat de transformació que l'acosta successivament a Penélope Cruz, Candela Peña, Paz Vega, Natalie Portman, etc... Un rostre a seguir, de moment a la propera aventura d'aquest personatge, Juani Hollywood.


L
A Y tu mamá también ja podíem trobar algunes pistes de la sorpresa que Maribel Verdú ens tenia reservada, i és que porta a dins el potencial encara poc explotat d'una grandíssima actriu. La Verdú, a El laberinto del fauno, està senzillament es-plèn-di-da.


XL
Ho reconec. M'he de treure el barret davant aquesta dona de la que, per altra banda, no soc massa fan. Però és que broda el seu paper a El diablo viste de Prada, pseudoinspirat en l'Anne Wintour de Vogue, amb una deliciosa i equilibrada combinació de comèdia, melodrama i puterio gens, però que gens fàcil de fer digerible sense embafar.

Technorati Tags: cinema

Mostrant cinema invisible

Avui s'ha presentat la XVIII Mostra de Cinema de Nous Realitzadors de Mataró, que tindrà lloc del 3 a l'11 de novembre. Aquest any amb una aposta decidida per fer sortir a la llum el cinema que més costa de veure, el cinema invisible.

Aquí teniu nou grans arguments per deixar-vos caure per la Mostra.

Brick, de Rian Johnson: premi a la millor òpera prima al Sitges 2006 i premi especial del jurat al festival de Sundance 2005. A nosaltres ens va agradar molt.

4 (Chetyre) d’ Ilya Khrzhanovsky: adaptació d'un relat del polèmic escriptor rus, Vladimir Sorokin, aquests dies d'actualitat perquè ha format part del monogràfic sobre Rússia al kosmópolis.

Grain in ear, de Zhang Lu: coproducció sino-coreana guanyadora del BAFF 2006.

Les invisibles, de Thierry Jousse: opera prima d'un dels editors més influents de Cahiers du Cinema.

La mort del senyor Lazarescu, de Cristi Puiu: escollida per la crítica internacional com la millor pel·lícula del 2005.

Eve and the Firehorse, de Julia Kwan: premi especial del Jurat al Sundance 2006.

Los abandonados, de Nacho Cerdà: el salt a la direcció de llargs de l'autor d'Aftermath i Génesis, curtmetratges antològics del cinema espanyol.

Red road, d’Andrea Arnold: un experiment visual aixoplugat sota el paraigua de Lars Von Trier, i premiat amb el premi del jurat a Cannes.

Grbavica (El secreto de Esma), de Jazmila Zbanic: guanyadora de'Ós d'Or de la Berlinale 2006.

Més informació aquí i aquí.

Celuloïde Olímpic

Els xinesos s'han pres això d'organitzar les Olimpíades de Beijing 2008 amb més esperit comercial que no pas olímpic. Saben que és el moment per fer el gran anunci al món sobre el despertar del Tigre Asiàtic i per això, res millor que fitxar als que més en saben de crear imatges, els directors de cinema, com a assessors per les cerimònies d'obertura i de clausura dels Jocs Olímpics.

No s'han conformat amb qualsevol, no, sinó que han anat a buscar la crème de la crème del cinema xinès, Zhang Yimou i Chen Kaige. Però al mateix temps, i per garantir que l'interès de l'espectacle sigui universal i infalible també han recorregut al master del show-bussiness Steven Spielberg, que també s'ha afegit a la festa. I aquí no s'acaba la cosa, ja que l'últim a sumar-se al "dream team" del celuloide olímpic ha estat el guanyador-denosequants-oscars i taiwanès universal Ang Lee. Així, aprofiten la inversió i també arreglen les seves cosetes amb Taiwan.

El director de Tigre y Dragón i Brokeback Mountain, per cert, també ha aprofitat l'oportunitat per tornar a "casa" i fer una peli xinesa en xinès, amb superestrella xinesa inclosa, el superguapíssim (i super bon actor, malpensats) Tony Leung Chiu Wai. La pel·lícula, que es titularà Lust, Caution, serà un thriller d'espies basat en una novel·la d'Eileen Chang.
　　
Technorati Tags: cinema

Els exiliats

M'he posat aquesta foto com a salvapantalles de l'ordinador perquè m'ajudi a rememorar l'èxtasis col·lectiu de la projecció de la nova de Johnnie To, Exiled, a Sitges. Per cert, que l'hem gaudit abans nosaltres al festival que la gent de HK, on la peli es va estrenar dimarts passat, segons podeu llegir aquí.

Technorati Tags: cinema

Fantasia i realitat

Amb El Laberinto del Fauno, la pel·lícula que va inaugurar el festival de Cinema de Sitges, el mexicà Guillermo del Toro retorna d’alguna manera al món fantàstic de les seves primeres pel·lícules i en especial de la que el va donar a conèixer, la celebrada Cronos. Al mateix temps, recupera el tema de la Guerra Civil Espanyola, que ja havia tractat amb menys fortuna a El espinazo del diablo, i l’aborda des del punt de vista d’una nena, Ofelia, que fuig gràcies a la seva imaginació infinita de la crua realitat de la postguerra.

A través de la mirada infantil, que remet a El espíritu de la colmena de Víctor Erice, el terror i la violència del món dels adults es converteix en el punt de partida d’una aventura fantàstica, metàfora al seu torn de la importància de la imaginació com a forma d’escapament. En la seva imaginació, Ofelia, com en els contes clàssics, ha de superar una sèrie de proves per recuperar el tro de princesa d’un món paral·lel lluny de la por i la misèria que l’envolta.

Del Toro dosifica amb gran control les seqüències fantàstiques, que destaquen pel disseny de producció i la caracterització dels personatges –les fades, el faune i l’home pàl·lid són realment antològics. Aquests moments s’intercalen amb les escenes realistes al voltant del militar feixista Vidal –un notable Sergi López– i el terror que instaura en una comunitat rural (en la qual destaca per sobre de tots el personatge que interpreta una excel·lent Maribel Verdú). Les escenes, d’extrema duresa –com ara les tortures als republicans–, allunyen El Laberinto del Fauno del públic «familiar» per convertir-lo en un film adult, en què Del Toro demostra haver assolit la seva maduresa artística.

Teaser

Aquest és el teaser-poster del Sitges Fantastic Film Festival del 2007. El certamen celebrarà llavors el seu quarantè aniversari fent un homenatge al clàssic modern de la ciència ficció més definitiu: Blade Runner. I abans que us esvereu, no espereu que vingui Harrison Ford ni Ridley Scott, que la cosa serà més modesta, Àngel Sala dixit.

Directors en directe

Kiyoshi Kurosawa va explicar en roda de premsa a Sitges que ell no ha tingut absolutament res a veure amb el remake americà de Kairo (aka Pulse), que ni tant sols l'ha vist i que només s'ha fet "una foto al costat del cartell de la pel·lícula". La seva és una bona demostració de l'elegància dels nipons per tirar pilotes fora i no haver de parlar en públic sobre la porqueria en què han convertit la seva obra mestra: d'una angoixosa reflexió sobre la soledat i la incomunicació humana a una cadena de morts en un institut que recurreix al pitjor d'entre els pitjors trucs de fira, el del cop de música per espantar l'espectador. Ara bé, i per ser justos, el desastre del Pulse americà no disculpa Kurosawa del despropòsit de la seva pròpia pel·lícula Loft, un intent fallit de concentrar en un únic film totes les seves inquietuts visuals i filosòfiques, però que es perd quan intenta lligar tres trames sobre fantasmes turmentats dels passat en un mateix guió sense cap ni peus.



Terry Gilliam va tornar a passejar el seu bon humor i les seves camises hawaianes pel festival, on va presentar, amb un any de retard, la bogeria al·lucinògena Tideland. La presentació a l'Auditori ens va regalar un dels moments més hilarants del Sitges 2006, gràcies a la cagada de la presentadora Fina Brunet, que va presentar la pel·lícula com a Timeline. Gilliam, tot content, va celebrar l'oportunitat de veure "una pel·lícula que no he vist mai, Timeline", encara que de seguida va puntualitzar les seves paraules: "espero que en realitat veiem la meva pel·lícula, Timeman". La sala es va omplir de les rialles de tots els presents excepte les de la Fina Brunet, que devia estar pensant com n'és d'absurd l'humor pythonesc. Gilliam va explicar que Tideland -o Timeline o Timeman, com vulgueu- li havia permès, amb 64 anys, descobrir l'infant que porta dins: "i és una nena!", va afegir. Sobre l'esgotadora experiència mental de veure Tideland, que és una mena d'Alícia en el país de les maravelles ionquis-, en parlarem en una altra ocasió...

PoliTOns

Sitges ens ha portat un Johnny To per a cada ocasió.

El To juganer i irònic, esteticista i senzillament brillant el trobem a Exiled, o la demostració de com es pot fer una pel·lícula PER-FEC-TE. El director de Hong Kong explica una dura però entranyable història d'amistat i honor tenyida d'aquell fatalisme que sempre acompanya els eterns perdedors. Exiled mostra el retrobament de cinc amics, membres de la mateixa banda. Quatre d'ells arriben a una ordre directe d'executar al cinquè, fins aleshores exiliat per evitar precisament, que el cap de la banda el fes liquidar. Els quatre sicaris decideixen prioritzar el companyerisme per sobre de les instruccions del cap de la triada, en una mena de joc del gat i la rata on la mala sort es torna en el jugador més hàbil. Espectaculars seqüències de tirotejos coreografiats com si fossin números d'il·lusionisme -amb llaunes i portes voladores- s'intercalen amb els retrats plens de tendresa i humor d'aquests cinc personatges i la seva relació d'amistat.

El Johnny To més auster, sec i contundent reprèn el seu particular retrat de les interioritats de les triades de Hong Kong a Election 2, una pel·lícula sobre el procés "democràtic" d'elecció d'un nou padrí de la triada, del qual NO s'hauria d'agafar cap idea de cara a la campanya electoral que ens ve a sobre. Si a la primera part d'Election Johnnie To es centrava en l'ambició i l'afany de poder, a la segona part mostra fins a on es pot arribar per conservar els negocis i quanta sang es pot vessar per fer més i més i més diners. Amb aquesta excel·lent seqüela, To també surt dels foscos laberints de l'organització criminal xinesa per mostrar amb molta mala llet com les corrupteles s'extenen a estaments força més visibles i respectables (els empresaris, la policia, el govern...) de la societat.

I a totes dues pel·lícules hi apareix Simon Yam. Debilitats que té una...

Noves formes de cinema negre

A Sitges hem enxampat dues pel·lícules que ens han agradat molt, són opera prima, han costat quatre quartos i aconsegueixen donar-li la volta al cinema negre clàssic amb molta, però que molta gràcia.

La primera, 13 (tzameti), és una coproducció franco-georgiana que aconsegueix crispar tots els nervis i posar de punta tots els pèls de l'espectador. Géla Babluani filma els 86 minuts més angoixants del primer cap de setmana del festival, en rigurós blanc i negre, i localitzant pràcticament tota l'acció en una sòrdida casa de jocs perduda enmig d'un bosc a les afores de París. El protagonista, un jove immigrant georgià que malviu com a paleta a França, és veu inesperadament convertit en una més de les fitxes humanes enfrontades en una macabra ruleta russa a tretze bandes.

El pròleg i l'epíleg del film contenen tota una trama de negocis bruts, trampes, curiositat i atzars que acosten 13 (tzameti) al cinema negre més convencional. Però és en la claustrofòbica, intensa i absolutament desquiciada hora central on radica el gran interès d'aquesta pel·lícula. Babluani desplega llavors tot el seu potencial visual -proclamant-se com a digne hereu de l'hungarès Béla Tarr- en un exercici d'estil rabiós i tallant que deixa sense respiració. Però les ganes de voler tancar tot el cercle de l'argument -innecessari, tot sigui dit- porta el director a allargar en excés el metratge i fa que la pel·lícula perdi, en els seus minuts finals, una intensitat que poques vegades al cinema arriba a unes cotes tan asfixiants.

Un exercici d'estil ben diferent és el que proposa Brick, l’opera prima del jove director Rian Johnson i premi especial del Sundance 2005. Brick és una original mostra de cinema negre protagonitzada per adolescents que reciten diàlegs dignes de La cua de palla en texans i bambes. Res a veure amb el desenfadat musical "infantil" Bugsy Malone, d'Alan Parker, aquell on apareixia una joveneta Jodie Foster fent de simpàtica doneta fatal. Jonhson es pren molt seriosament la seva pel·lícula i aconsegueix, malgrat algunes decisions discutibles, tenyir-la amb la capa de gravetat i fatalisme dels millors noirs.

El jove actor Joseph Gordon-Levitt es converteix en una mena de Philip Marlowe de batxillerat que investiga el passat misteriós de la seva nòvia assassinada. El fil el porta fins a una banda de traficants de droga liderada per un jove amb americana negre i bastó (un curiós Lukas Haas uns quants anys després de fer Único testigo), i aviat ell mateix acaba convertit en peça central d'una guerra entre bandes que remet directament a la Collita Roja de Dashiel Hammet.

Tot i que la trama i els diàlegs provenen del cinema i la novel·la negra, la posada en escena de Brick també veu d'altres fonts, des dels Padrinos de Coppola fins les típiques pel·lícules d'instituts -amb tots els estereotips dels estudiants que pogueu imaginar-. Sens dubte, però, la cita més identificable i a la que més sovint es fa referència és la inquietant quotidianitat del David Lynch de Blue Velvet i, sobretot, de Twin Peaks.

Absolutament B

Bong Joon-ho demostra de nou la capacitat dels cineastes coreans de refrescar els gèneres clàssic fent servir totes les seves constants, encara que sigui per capgirar-les, exagerar-les o fins i tot, fer-ne paròdia. Aquest és, precisament, el gran encert de The Host (Gwoemul), la pel·lícula amb la que el director de Memories of murder fa un relatiu canvi de registre i s'endinsa en la sèrie B d'alt standing.

I és que The host té el seu referent més directe en les pel·lícules japoneses de monstres postnuclears -Godzilla & Co-, tot i que Aliens i derivats també hi són presents. El director aprofita l'ocasió tant per retre un entranyable homenatge a la sèrie B més casposa com per enriure's dels seus tòpics més tronats amb un humor fresc que per moments acosta The Host a la comèdia paròdica. Tot plegat, amb l'envejable desplegament econòmic i tècnic d'una gran superproducció, que garanteix la qualitat dels efectes especials i la solvència d'un repartiment encapçalat per actors de primera línia -a Korea, de moment- com Song Kang-ho.

El que ja va ser protagonista de Memories of murder interpreta ara al pare d'una família disfuncional que es veu trasbalsada per l'aparició d'una mena de piranya gegant que causa el pànic entre la població i que enxampa, de pas, a la seva filla preadolescent. El film deixa de banda aviat la catàstrofe col·lectiva per centrar-se en la peripècia d'aquest home i mostrar, al capdavall, el procés de reunificació familiar i la recuperació de les relacions paterno-filials. Aquest ha estat i continua siguent, el gran tema que recorre el cinema coreà contemporani.

Tancat per festival

Marxem de weekend a Sitges, la ciutat que David Lynch NO visitarà.

Sensiblera i tendenciosa

Oliver Stone es fixa, cinc anys després, en els atemptats que van tenir lloc l’11 de setembre del 2001 a Nova York, i ho fa amb una mirada que s’allunya del tipus de cinema al qual ens té acostumats. Lluny d’irades denúncies polítiques, el director de Platoon i JFK se centra en el factor humà, en el drama personal de tots aquells que van patir de forma directa els atemptats. I ho fa partint del cas concret de dos agents de la policia portuària que van entrar a les Torres Bessones per intentar ajudar a salvar vides i es van quedar atrapats sota la runa i van haver d’esperar, ells mateixos, ser rescatats per altres voluntaris.

Aquest és el gran tema del seu World Trade Center: el de la bondat dels desconeguts en els moments de crisi. En l’epíleg del film, Stone deixa molt clara la seva intenció de destacar, per sobre del vessant més dramàtica, els valors positius que van renéixer enmig de la tragèdia, entre els quals el de l’amistat, el companyerisme i la solidaritat humana.

Però tot i les bones intencions, en conjunt World Trade Center és una pel·lícula massa sensiblera i en ocasions maniquea i tendenciosa, que sobredimensiona les heroïcitats dels cossos de seguretat –amb un especial èmfasi en el paper que van jugar els marines, dels quals el mateix Stone va formar part– i potser deixa massa de banda els civils. D’altra banda, les històries dels dos policies atrapats, amanides amb flashbacks sobre la seva vida quotidiana i familiar, arriben a fer-se pesades i reiteratives en una pel·lícula que recorda massa els telefilms melodramàtics del diumenge a la tarda.

Technorati Tags: cinema

El Dogma Nokia

Aquest d'aquí dalt és l'anunci -el fan en alguns cines- que protagonitza l'actor Gary Oldman del nou model de Nokia, l'N93, que porta una càmara de video incorporada. Aprofitant la novetat, l'actor -que aviat veurem a Back Woods, de Koldo Serra- s'ha convertit en l'abanderat d'una iniciativa pionera en el món de la telefonia mòbil que ben portada fins i tot podria convertir-se en la versió reduida i portàtil del Dogma.

La cosa va més o menys així: Nokia ha creat la Nokia Nseries Studio, una comunitat interactiva que vol ser punt de trobada dels futurs creadors que surtin al carrer amb el seu Nokia N93 a capturar instantànies en moviment de la vida quotidiana. Gary Oldman ha dirigit la primera pel·lículeta d'aquest Dogma Nokia: Donut, que dura dos minuts, mostra una curiosa ombra en forma de donut que es reflecteix sobre les aigues ondulants d'una piscina a ritme d'una música. La pel·lícula mostra també la qualitat d'enregistrament d'aquest nou tipus de videocàmara-mòbil, molt similar a l'obtinguda per les càmeres DVD. A continuació podeu veure el Donut en qüestió:



Segons explica el mateix Gary Oldman, l'N93 "permet capturar els moments extraordinaris de la nostra vida diària i compartir-los amb el món. La imatge en Donut és un moment efímer que vaig viure i que em va servir d'inspiració per a treure'm de la butxaca el meu mòbil i gravar-lo per a compartir-lo amb els altres. Tant de bo que la meva pel·lícula motivi a la gent a fer el mateix".

I que consti que a mi Nokia no em paga res per tota aquesta publicitat.

Technorati Tags: cinema