dimarts, d’octubre 10

Noves formes de cinema negre



A Sitges hem enxampat dues pel·lícules que ens han agradat molt, són opera prima, han costat quatre quartos i aconsegueixen donar-li la volta al cinema negre clàssic amb molta, però que molta gràcia.

La primera, 13 (tzameti), és una coproducció franco-georgiana que aconsegueix crispar tots els nervis i posar de punta tots els pèls de l'espectador. Géla Babluani filma els 86 minuts més angoixants del primer cap de setmana del festival, en rigurós blanc i negre, i localitzant pràcticament tota l'acció en una sòrdida casa de jocs perduda enmig d'un bosc a les afores de París. El protagonista, un jove immigrant georgià que malviu com a paleta a França, és veu inesperadament convertit en una més de les fitxes humanes enfrontades en una macabra ruleta russa a tretze bandes.

El pròleg i l'epíleg del film contenen tota una trama de negocis bruts, trampes, curiositat i atzars que acosten 13 (tzameti) al cinema negre més convencional. Però és en la claustrofòbica, intensa i absolutament desquiciada hora central on radica el gran interès d'aquesta pel·lícula. Babluani desplega llavors tot el seu potencial visual -proclamant-se com a digne hereu de l'hungarès Béla Tarr- en un exercici d'estil rabiós i tallant que deixa sense respiració. Però les ganes de voler tancar tot el cercle de l'argument -innecessari, tot sigui dit- porta el director a allargar en excés el metratge i fa que la pel·lícula perdi, en els seus minuts finals, una intensitat que poques vegades al cinema arriba a unes cotes tan asfixiants.

Un exercici d'estil ben diferent és el que proposa Brick, l’opera prima del jove director Rian Johnson i premi especial del Sundance 2005. Brick és una original mostra de cinema negre protagonitzada per adolescents que reciten diàlegs dignes de La cua de palla en texans i bambes. Res a veure amb el desenfadat musical "infantil" Bugsy Malone, d'Alan Parker, aquell on apareixia una joveneta Jodie Foster fent de simpàtica doneta fatal. Jonhson es pren molt seriosament la seva pel·lícula i aconsegueix, malgrat algunes decisions discutibles, tenyir-la amb la capa de gravetat i fatalisme dels millors noirs.

El jove actor Joseph Gordon-Levitt es converteix en una mena de Philip Marlowe de batxillerat que investiga el passat misteriós de la seva nòvia assassinada. El fil el porta fins a una banda de traficants de droga liderada per un jove amb americana negre i bastó (un curiós Lukas Haas uns quants anys després de fer Único testigo), i aviat ell mateix acaba convertit en peça central d'una guerra entre bandes que remet directament a la Collita Roja de Dashiel Hammet.

Tot i que la trama i els diàlegs provenen del cinema i la novel·la negra, la posada en escena de Brick també veu d'altres fonts, des dels Padrinos de Coppola fins les típiques pel·lícules d'instituts -amb tots els estereotips dels estudiants que pogueu imaginar-. Sens dubte, però, la cita més identificable i a la que més sovint es fa referència és la inquietant quotidianitat del David Lynch de Blue Velvet i, sobretot, de Twin Peaks.

2 comentaris :

Marcianna ha dit...

Quan vaig arribar a casa em vaig quedar amb una sensació de " dejà Vu" sobre "brick". Després de pensar-hi vaig recordar-ho: la barreja entre els dos móns que fa el director és la mateixa que porten fent molts anys aquí, en novel·la, l'Andreu Martín i el Jaume Ribera amb el personatge de Flanagann, protagonista de llibres com " no demanis llobarro fora de temporada "

Judith ha dit...

Però en Flanagan no té el toc "lynchià"...