Oliver Stone es fixa, cinc anys després, en els atemptats que van tenir lloc l’11 de setembre del 2001 a Nova York, i ho fa amb una mirada que s’allunya del tipus de cinema al qual ens té acostumats. Lluny d’irades denúncies polítiques, el director de Platoon i JFK se centra en el factor humà, en el drama personal de tots aquells que van patir de forma directa els atemptats. I ho fa partint del cas concret de dos agents de la policia portuària que van entrar a les Torres Bessones per intentar ajudar a salvar vides i es van quedar atrapats sota la runa i van haver d’esperar, ells mateixos, ser rescatats per altres voluntaris.
Aquest és el gran tema del seu World Trade Center: el de la bondat dels desconeguts en els moments de crisi. En l’epíleg del film, Stone deixa molt clara la seva intenció de destacar, per sobre del vessant més dramàtica, els valors positius que van renéixer enmig de la tragèdia, entre els quals el de l’amistat, el companyerisme i la solidaritat humana.
Però tot i les bones intencions, en conjunt World Trade Center és una pel·lícula massa sensiblera i en ocasions maniquea i tendenciosa, que sobredimensiona les heroïcitats dels cossos de seguretat –amb un especial èmfasi en el paper que van jugar els marines, dels quals el mateix Stone va formar part– i potser deixa massa de banda els civils. D’altra banda, les històries dels dos policies atrapats, amanides amb flashbacks sobre la seva vida quotidiana i familiar, arriben a fer-se pesades i reiteratives en una pel·lícula que recorda massa els telefilms melodramàtics del diumenge a la tarda.
Technorati Tags: cinema
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada