Esperança, malgrat tot

Una novel·la de l’escriptora britànica P. D. James serveix de material de base per a Hijos de los hombres, una pel·lícula de la qual ja es pot afirmar sense gaire marge d’error que és una de les millors de l’any. Un Alfonso Cuarón en estat de gràcia confirma definitivament la seva capacitat per sortir-se’n de pràcticament qualsevol projecte: ho ha demostrat repetidament en una filmografia que inclou cintes tan dispars com Y tu mamá también, l’adaptació contemporània de Grandes Esperanzas o un dels episodis de les aventures de Harry Potter.

Cuarón se’n surt també d’aquest colpidor drama sobre un futur proper en què l’ésser humà ha perdut la seva capacitat reproductiva i l’espècie es veu abocada a la seva extinció. El film no es fixa tant en les causes –tot i que les suggereix– i prefereix retratar la situació de caos i desesperança en què queda sumida una humanitat sense futur. En aquest sentit, Cuarón es planteja Hijos de los hombres com una pel·lícula bèl·lica o d’acció, i fa servir recursos propis del gènere, com ara la càmera en mà i un realisme extrem. En aquestes seqüències, el director fa gala d’un absolut domini de la tècnica amb llarguíssims i tensos plans seqüència que el confirmen com un realitzador de primera línia.

Enmig de tota aquesta violència, l’embaràs d’una immigrant africana es converteix en l’única oportunitat de canviar el negre destí de l’home. El periple per embarcar-la en una mena de Rainbow Warrior on pugui allunyar el seu fill del risc, a banda de tractar tangencialment de temes actuals com el de la immigració, aporta els moments més íntims i emotius d’aquest film que és un cant a la vida i que manifesta la seva confiança, malgrat tots els seus defectes, en l’ésser humà.