Bullying i vampirs

La coincidència en cartellera de l’adaptació de l’èxit editorial Crepúsculo ha propiciat l’estrena d’un film que, aparentment per la temàtica, és similar. Però la producció sueca Déjame entrar -que es va projectar a la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors el passat mes de novembre- és molt més que una història d’amor de vampirs adolescents, i transcendeix el seu gènere per oferir també un retrat de caire realista sobre la part més fosca i la duresa de certes condicions de vida a la Suècia dels anys 80.

És en aquest context on viu el jove protagonista, un nen que se sent "diferent" i que establirà una tendre història d’amistat i amor amb una nena solitària i nocturna que resultarà ser una vampira. De rerefons, un cas d’assetjament escolar que troba en la raresa de la vampira una original forma de relatar el malestar dels jove adolescent que és víctima de bullying.

El cineasta Tomas Alfredson adapta una novel·la de John Ajvide Lindqvust en una pel·lícula que oscil·la còmodament entre un cru realisme i una suggerent atmosfera fantàstica, i que dóna com a resultat una de les propostes més originals del gènere sempre prometedor del cinema de vampirs. Però a més, Déjame entrar es reserva un ferotge esclat final, amb una seqüència espectacular que ha entrat de forma immediata i per mèrits propis en els annals del cinema gore.

Crítica publicada a Capgròs

Tòpics en 3D

La Dreamworks s’ha adjudicat el punt d’haver produït la pel·lícula que marcarà la fita del desembarcament massiu del en 3D a les sales de cinema comercial. Aquest és el gran mèrit de Monstruos contra alienígenas, una nova mostra del cinema d’animació amb el que Spielberg pretén enfrontar-se de nou a l’infalible tàndem Disney-Pixar, líder moral (no sempre reflectit a la guixeta) en la batalla per l’animació digital. Que Dreamworks va continuament a remolc del Lasseter i els seus queda de nou palès en aquest film que no existia sense referents previs com Monstruos SA, Los increïbles o Wall-E. A nivell tècnic, la competició entre aquestes dues grans cases de l’animació està realment molt igualada. Però és a nivell de guió on Dreamworks encara patina, un buit que aquest cop supleix, en bona part, amb la promesa de les noves emocions que promet el sistema 3D. Però fora de les ocasions sorpreses que l’espectador es pot emportar quan veu com els personatges surten de la pantalla i se li tiren al damunt, poca cosa més ofereix aquest Monstruos contra alienígenas, més que un joc de cites i referències cinèfiles que arrencarà algun somriure entre cinèfils, però que aporta poc o res a una història força insípida. Els aficionats al cinema de terror i ciència-ficció reconeixeran en aquesta colla de monstres a personatges sortits directament de clàssics com La mujer de 50 pies o La mosca, mentre que el seu enfrontament amb els aliens de l’espai exterior recull cites als Encuentros en la tercera fase, Ultimàtum a la tierra o ET. Són aquests gags puntuals que fan passar una pel·lícula sense cap mena de contextualització, que no va més a la deriva perquè s’agafa al salvavides del tòpic més recalcitrant.

Crítica publicada a Capgròs

Le réalisateur et la comédienne

Xulíssim i sorprenent el cartell de la Quinzena dels Realitzadors, una de les seccions paral·leles més importants de Cannes, i que té com a protagonista la insòlita parella formada pel director català Albert Serra i l'actriu francesa Lolita Chammah. El director d'Honor de Cavalleria i El cant dels ocells va coincidir amb l'actriu, protagonista de Mes copains de Louis Garrel i Les Bureaux de Dieu de Claire Simon, en una retrospectiva sobre la Quinzena de realitadors organitzada l'any passat pel Festival de cinema de Buscarest. Allà, el fotògraf Xavier Lambours els va fer una sèrie de fotografies que ara han servit de base per aquest cartell que jo personalment trobo preciós. I que testimonia una vegada més la devoció francesa pel cinema i la figura d'Albert Serra.

Símptomes d'esgotament

Kim Ki-duk, que va sorgir com una de les veus més personals i outsiders del nou cinema sud-coreà, s’ha acostumat a l’èxit i s’ha acomodat als gustos del públic occidental que majoritàriament l’aplaudeix després d’haver-lo descobert amb la faula budista Primavera, verano, otoño, invierno... y primavera. Des d’aquella pel·lícula, que va marcar un punt d’inflexió en la trajectòria de l’autor de la duríssima La isla o de Bad Guy, Kim Ki-duk ha anat endolcint les seves històries d’amor impossible, abans marcades per un intens dolor i un realisme brut que ha donat pas a un cert amanerament i força autocomplaença. La cruesa poètica inicial ha cedit el seu espai a les concessions a un públic occidental atret per cert exotisme zen, però també a la voluntat d’atreure un públic oriental més ampli, tal i com ho demostra l’aposta cada vegada més continuada d’incloure estrelles xineses (Chen Chang) o japoneses (Joe Odagiri) en pel·lícules que abans estaven protagonitzades per actors coreans desconeguts. La recepta ha anat funcionant relativament bé amb títols com Hierro 3 o Breath, però mostra preocupants símptomes d’esgotament a la seva darrera pel·lícula, Dream, on de nou relata una dura història d’amor impossible entre dos personatges, aquest cop, connectats a través dels seus somnis i condemnats a enamorar-se per fugir dels malsons del seu passat. Mentre un dorm l’altre el vigila, i aquesta impossibilitat de viure desperts al mateix temps simbolitza, per una banda, la complementarietat de les dues persones, però per l’altra, descriu la fatalitat d’una relació d’amor tan extrema que només serà possible en la mort. No es pot negar que la idea és bona, però en mans d’un Kim Ki-duk massa refiat en la seva pròpia capacitat poètica, acaba convertida en una ridícula història de sentimentalisme infantil i superficial complexitat, molt allunyada de les grans obres d’un cineasta que molt seriosament hauria de començar a buscar noves històries per explicar.

La cruïlla existencial

Wendy és una jove sense origen, que viatja en destí a Alaska amb la única companyia de la seva gossa Lucy. Quan el cotxe la deixi tirada enmig d’un petit poble d’Oregon, començarà per aquesta noia una petita odissea agreujada per la pèrdua de Lucy. Sense diners, sense allotjament i sense coneguts, en un indret estrany i hostil, Wendy es veurà enfrontada a si mateixa i abocada a la difícil situació d’haver de prendre una determinació i triar el seu camí a la vida. Així, amb aquesta petita metàfora de gran projecció, la directora Kelly Reichardt expressa el sentiment de desorientació i d’incertesa en què ens trobem de vegades en les nostres vides.

Una encantadora Michelle Williams d’aspecte androgin i deixat aconsegueix, amb molt poques paraules però grans mirades, comunicar el desconcert vital d’aquesta jove aturada davant la cruïlla d’un camí que la porta a un futur incert. En aquest camí es toparà amb actituds absurdes però també amb petites mostres de solidaritat humana i establirà curiosos llaços d’amistat, com el que neix amb el vell guarda de seguretat que, potser conscient d’haver malgastat la seva vida sempre aturat al mateix lloc, ajudarà Wendy a passar la prova per poder tirar endavant.

L’Amèrica provinciana, inhòspita i estranya torna a convertir-se en símbol perfecte de la desolació vital, en la línia de Ghost World o American Splendor. En aquesta mateixa tradició del cinema independent s’emmarca aquest Wendy & Lucy, la petita gran sorpresa dels Spirit Awards i una d’aquelles petites descobertes, tan fràgils i minúscules, que si ningú les reivindica corren el risc de desaparèixer completament.

Solituds urbanes

A La buena vida, Andrés Wood trasplanta un petit tros de realitat directament dels carrers de Santiago de Chile a la gran pantalla, en una pel·lícula que remet a les Vides Creuades de Robert Altman i també als trencaclosques d’Iñárritu i Arriaga i que es va emportar el premi Goya a la millor pel·lícula estrangera de parla hispana. En aquest fragment de realitat s’entrecreuen, sense pràcticament tocar-se, quatre personatges marcats per la pèrdua, però sobretot, per la incapacitat de comunicar-se amb els altres i d’acceptar la seva situació com a pas dolorosament necessari per poder tirar endavant.

Un home que es debat entre comprar un cotxe o pagar la renovació de la tomba del seu pare; una dona separada amb una filla adolescent embarassada que prefereix al seu pare; un músic que va abandonar la seva noia a Berlin per intentar fer carrera en una orquestra; i una mare soltera, que maviu al carrer i que no accepta l’ingrés a l’hospital perquè no sap què fer amb el seu fill. Aquest catàleg de personatges de tots els sectors socials representen les solituds universals, aquelles situacions que tan es podrien donar a Chile com a Barcelona o a Tokyo.

Són històries mínimes de rerefons urbà, que construeixen un relat molt del gust d’aquesta nova fornada de realitzadors llatinoamericans, moguts per un cert desig de realisme, però tocats també per inquietuds formals i estètiques. Els encerts de Wood en aquest sentit passen per l’ús de la música i la planificació, d’enquadraments tancats i plans curts, que reforcen aquesta angoixosa claustrofòbia de la vida a la ciutat. L’artifici acaba contaminant també aquest retrat de la realitat del carrer, i en alguns moments, quan la necessitat de lligar totes les històries força el guió, la credibilitat de la pel·lícula se’n ressent. Però tot i això, el realitzador aconsegueix també moments de continguda emotivitat que converteixen La buena vida en una pel·lícula a considerar.

La revolució del 3D

El cinema en 3D no és nou. L'any 1953 la pel·lícula Los crímenes del museu de cera ja sorprenia amb la tecnologia que permet projeccions tridimensionals i, des de llavors, s'han anat repetint temptatives amb més o menys fortuna. Sense anar més lluny, encara recordo els minuts finals de no se quin episodi de la Pesadilla en Elm Street on un dels malsons protagonitzats per Freddy Krueger es podien patir en 3D gràcies a aquelles cutre-ulleres de cartró que tenien un vidre (més aviat paper de celofan) de cada color. Més recentment, Robert Rodríguez va afegir el plus dels 3D a un dels seus Spy Kids. I des de fa un temps a Barcelona hi ha algunes sales que, quan tenen l'ocasió, programen cinema en tres dimensions. Encara no fa ni un mes vaig tornar a veure Pesadilla antes de Navidad en 3D i, tot s'ha de dir, la tecnologia -com a mínim en el tipus d'ulleres, ara si, amb vidres polaritzats- havia millorat notablement. Ho podeu veure en la fotografia que il·lustra el post.

Aquest passat cap de setmana s'ha estrenat a molts cinemes, entre les quals els Cinesa Mataró Parc, la nova pel·lícula de la Dreamworks Monstruos contra alienígenas en versió 3D. La principal novetat respecte a la pel·lícula de Tim Burton és que aquesta ha estat rodada pensant ja en l'efecte 3D, amb la qual cosa l'efecte resulta força més impactant. Però més enllà de l'interès o qualitat de la pel·lícula, aquesta estrena és una fita important, perquè marca, sembla ser, l'inici d'una nova era en les projeccions cinemotogràfiques. Així ho volen veure empresaris del sector i la mateixa indústria de Hollywood, si ens atenim a la gran quantitat de pel·lícules en 3D que està previst que s'estrenin només aquest any 2009: una quinzena com a mínim incloent-hi la superproducció de James Cameron Avatar o la nova de la Pixar, Up. La crisi apreta, i davant l'estampida d'espectadors que tiren d'e-mule i de home-cinema còmodament asseguts al sofà de casa seva, calia fer alguna cosa. En el seu moment el so, després el tecnicolor i tantes altres petites i grans innovacions tecnològiques (qui recorda l'Odorama?) han servit de reclam per tornar el públic a la sala. El cinema, que va néixer en una barraca de fira, no ha perdut mai la seva vocació d'entreniment i és conscient que en èpoques de crisi, toca innovar.

Però el cinema no és únicament entreteniment. També és un mitjà per a la reflexió, per a la crítica, per a la creació artística. Tindrà espai aquest cinema en els multisales equipats amb la nova tecnologia 3D? Ara que el futur del cinema ja sembla estar aquí, que passa amb aquest "altre" cinema que compleix una funció tan o més necessària?. Hi ha qui ja es planteja l'entrada als museus d'aquest cinema d'autor i d'art-i-assaig. La recuperació dels Art House i l'especialització de sales pot ser una altra alternativa interessant, com ja ho son les experiències de petits cinemes com el Maldà, el Casablanca, el Mélies o l'Alexandra (amb ofertes interessants que inclouen en l'entrada sopar, pel·lícula i tertúlia). Els petits i mitjans festivals de cinema i també, la recuperació dels cineclubs i cinefòrums de petit format són altres vies d'escapament per al cinema que pretén alguna cosa més que sorprendre amb nous trucs de fira.

Temps líquids, també al cinema

Zygmunt Bauman identifica com a "temps líquids" una modernitat que s’ha tornat tan voluble que les estructures socials no perduren, no se solidifiquen i ja no actuen com als necessaris marcs de referència per a les accions de les persones. Aquest concepte identifica el malestar i la incertesa dels temps que vivim, marcada per una progressiva i preocupant pèrdua de valors, els valors sòlids. La cultura no queda al marge d’aquesta situació, i massa sovint ens topem amb productes culturals superficials, efímers, transmissors d’uns valors tan líquids com la societat que els consumeix de manera instantània i renunciant a tota idea o pensament amb projecció a llarg termini. El cinema tampoc se n’escapa, i amb segons quines obres de consum de masses amplifica aquesta lleugeresa i superficialitat. Són temps líquids també per al cinema. Però fins i tot en el cinema comercial es poden trobar obres que intenten introduir-se en els necessaris i tan oblidats àmbits de reflexió que ens han d’ajudar a comprendre en quin punt estem abans de decidir cap a quin futur avancem. Cal recórrer, això sí, a cineastes de llarga trajectòria com Mike Leigh, Terence Malick, Eric Rohmer o Manoel de Oliveira que, en el seu camí, han pogut resistir sense perdre compromís i esperit crític, i que amb gran lucidesa, han comprès que, malgrat formar part d’un món líquid, encara és possible bastir –recuperar?- alguns valors sòlids. Perquè saben que, a través de la reflexió i de la creació, podem trobar també la sortida a aquest món incert i fluctuant. Avui, en el cinema comercial nord-americà, probablement ningú com Clint Eastwood tingui tanta capacitat per posar sobre la taula la reflexió al voltant de la crisi de valors de societat. En aquest sentit, a la seva darrera obra Gran Torino porta les seves inquietuds a un punt culminant, en la que es qüestiona a si mateix com a personatge en una societat que també posa en qüestió. Ho fa a través dels conflictes de convivència en un petit poble de províncies on els costums tradicionals van perdent terreny i on la societat es ressent de la manca de valors com la solidaritat, la família, la violència, l’esforç, el respecte o la fe.

Article publicat a Valors

Ciudadano Kane com a exemple d’allò que s’ha de fer encara que no es pugui, perquè si no és fa, no existeix

Us enganxo un fragment amb referències cinematogràfiques que he tret del llibre de Paul Arden ‘Uster puede ser lo bueno que quiera ser’, un petit però fantàstic receptari per a emprenedors i creatius:

Una idea nueva puede sonar rara, absurda, o ambas cosas.

No se puede juzgar a partir de una descripción. Hay que materializar la idea para que exista.

Es difícil que alguien pague algo que no entiende, o sea que no tendrá más remedio que cargar con los gastos. Sean cuales sean.

Quizá tenga que suplicar, robar o pedir dinero prestado. Pero tendrá que espabilarse.

Es emocionante.

Es complicado y es divertido.

Si fuera fácil no tendría gracia.

La película Ciudadano Kane es un ejemplo excelente. Nació de una negativa, no de una aprobación.

Orson Welles no encontró productores, pero pudo recaudar algo para el reparto.

Suplicó aquí y allá, pidió dinero prestado y engatusó a gente para que construyeran decorados y grabaran pruebas buenas que acabaron constituyendo una tercera parte de de la película.

EXISTÍA

Los productores pudieron ver la idea. El consiguió el dinero.

De no haberlo hecho cuando parecía que no se podía hacer, la película habría pasado a engrosar la lista de ideas jamás realizadas.