Solituds urbanes

A La buena vida, Andrés Wood trasplanta un petit tros de realitat directament dels carrers de Santiago de Chile a la gran pantalla, en una pel·lícula que remet a les Vides Creuades de Robert Altman i també als trencaclosques d’Iñárritu i Arriaga i que es va emportar el premi Goya a la millor pel·lícula estrangera de parla hispana. En aquest fragment de realitat s’entrecreuen, sense pràcticament tocar-se, quatre personatges marcats per la pèrdua, però sobretot, per la incapacitat de comunicar-se amb els altres i d’acceptar la seva situació com a pas dolorosament necessari per poder tirar endavant.

Un home que es debat entre comprar un cotxe o pagar la renovació de la tomba del seu pare; una dona separada amb una filla adolescent embarassada que prefereix al seu pare; un músic que va abandonar la seva noia a Berlin per intentar fer carrera en una orquestra; i una mare soltera, que maviu al carrer i que no accepta l’ingrés a l’hospital perquè no sap què fer amb el seu fill. Aquest catàleg de personatges de tots els sectors socials representen les solituds universals, aquelles situacions que tan es podrien donar a Chile com a Barcelona o a Tokyo.

Són històries mínimes de rerefons urbà, que construeixen un relat molt del gust d’aquesta nova fornada de realitzadors llatinoamericans, moguts per un cert desig de realisme, però tocats també per inquietuds formals i estètiques. Els encerts de Wood en aquest sentit passen per l’ús de la música i la planificació, d’enquadraments tancats i plans curts, que reforcen aquesta angoixosa claustrofòbia de la vida a la ciutat. L’artifici acaba contaminant també aquest retrat de la realitat del carrer, i en alguns moments, quan la necessitat de lligar totes les històries força el guió, la credibilitat de la pel·lícula se’n ressent. Però tot i això, el realitzador aconsegueix també moments de continguda emotivitat que converteixen La buena vida en una pel·lícula a considerar.