La revolució del 3D

El cinema en 3D no és nou. L'any 1953 la pel·lícula Los crímenes del museu de cera ja sorprenia amb la tecnologia que permet projeccions tridimensionals i, des de llavors, s'han anat repetint temptatives amb més o menys fortuna. Sense anar més lluny, encara recordo els minuts finals de no se quin episodi de la Pesadilla en Elm Street on un dels malsons protagonitzats per Freddy Krueger es podien patir en 3D gràcies a aquelles cutre-ulleres de cartró que tenien un vidre (més aviat paper de celofan) de cada color. Més recentment, Robert Rodríguez va afegir el plus dels 3D a un dels seus Spy Kids. I des de fa un temps a Barcelona hi ha algunes sales que, quan tenen l'ocasió, programen cinema en tres dimensions. Encara no fa ni un mes vaig tornar a veure Pesadilla antes de Navidad en 3D i, tot s'ha de dir, la tecnologia -com a mínim en el tipus d'ulleres, ara si, amb vidres polaritzats- havia millorat notablement. Ho podeu veure en la fotografia que il·lustra el post.

Aquest passat cap de setmana s'ha estrenat a molts cinemes, entre les quals els Cinesa Mataró Parc, la nova pel·lícula de la Dreamworks Monstruos contra alienígenas en versió 3D. La principal novetat respecte a la pel·lícula de Tim Burton és que aquesta ha estat rodada pensant ja en l'efecte 3D, amb la qual cosa l'efecte resulta força més impactant. Però més enllà de l'interès o qualitat de la pel·lícula, aquesta estrena és una fita important, perquè marca, sembla ser, l'inici d'una nova era en les projeccions cinemotogràfiques. Així ho volen veure empresaris del sector i la mateixa indústria de Hollywood, si ens atenim a la gran quantitat de pel·lícules en 3D que està previst que s'estrenin només aquest any 2009: una quinzena com a mínim incloent-hi la superproducció de James Cameron Avatar o la nova de la Pixar, Up. La crisi apreta, i davant l'estampida d'espectadors que tiren d'e-mule i de home-cinema còmodament asseguts al sofà de casa seva, calia fer alguna cosa. En el seu moment el so, després el tecnicolor i tantes altres petites i grans innovacions tecnològiques (qui recorda l'Odorama?) han servit de reclam per tornar el públic a la sala. El cinema, que va néixer en una barraca de fira, no ha perdut mai la seva vocació d'entreniment i és conscient que en èpoques de crisi, toca innovar.

Però el cinema no és únicament entreteniment. També és un mitjà per a la reflexió, per a la crítica, per a la creació artística. Tindrà espai aquest cinema en els multisales equipats amb la nova tecnologia 3D? Ara que el futur del cinema ja sembla estar aquí, que passa amb aquest "altre" cinema que compleix una funció tan o més necessària?. Hi ha qui ja es planteja l'entrada als museus d'aquest cinema d'autor i d'art-i-assaig. La recuperació dels Art House i l'especialització de sales pot ser una altra alternativa interessant, com ja ho son les experiències de petits cinemes com el Maldà, el Casablanca, el Mélies o l'Alexandra (amb ofertes interessants que inclouen en l'entrada sopar, pel·lícula i tertúlia). Els petits i mitjans festivals de cinema i també, la recuperació dels cineclubs i cinefòrums de petit format són altres vies d'escapament per al cinema que pretén alguna cosa més que sorprendre amb nous trucs de fira.