Kim Ki-duk, que va sorgir com una de les veus més personals i outsiders del nou cinema sud-coreà, s’ha acostumat a l’èxit i s’ha acomodat als gustos del públic occidental que majoritàriament l’aplaudeix després d’haver-lo descobert amb la faula budista Primavera, verano, otoño, invierno... y primavera. Des d’aquella pel·lícula, que va marcar un punt d’inflexió en la trajectòria de l’autor de la duríssima La isla o de Bad Guy, Kim Ki-duk ha anat endolcint les seves històries d’amor impossible, abans marcades per un intens dolor i un realisme brut que ha donat pas a un cert amanerament i força autocomplaença. La cruesa poètica inicial ha cedit el seu espai a les concessions a un públic occidental atret per cert exotisme zen, però també a la voluntat d’atreure un públic oriental més ampli, tal i com ho demostra l’aposta cada vegada més continuada d’incloure estrelles xineses (Chen Chang) o japoneses (Joe Odagiri) en pel·lícules que abans estaven protagonitzades per actors coreans desconeguts. La recepta ha anat funcionant relativament bé amb títols com Hierro 3 o Breath, però mostra preocupants símptomes d’esgotament a la seva darrera pel·lícula, Dream, on de nou relata una dura història d’amor impossible entre dos personatges, aquest cop, connectats a través dels seus somnis i condemnats a enamorar-se per fugir dels malsons del seu passat. Mentre un dorm l’altre el vigila, i aquesta impossibilitat de viure desperts al mateix temps simbolitza, per una banda, la complementarietat de les dues persones, però per l’altra, descriu la fatalitat d’una relació d’amor tan extrema que només serà possible en la mort. No es pot negar que la idea és bona, però en mans d’un Kim Ki-duk massa refiat en la seva pròpia capacitat poètica, acaba convertida en una ridícula història de sentimentalisme infantil i superficial complexitat, molt allunyada de les grans obres d’un cineasta que molt seriosament hauria de començar a buscar noves històries per explicar.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada