Guerres de saló

El veterà Mike Nichols torna a fer gala de la mirada àcida i crítica que defineix bona part de la seva filmografia al seu darrer film, la irregular La guerra de Charlie Wilson. El film, de realització excessivament plana i convencional i amb alguns acudits més propis de Benny Hill que fan nosa, se salva de la crema precisament per aquesta voluntat crítica i per l'interès objectiu dels fets que relata.

En aquest film, Nichols recupera la figura de Charlie Wilson, un congressista demòcrata de Texas que, sota la influència de la seva amant ocasional, una rica filàntropa anticomunista, serà el responsable de posar en marxa l'operació clandestina per expulsar la Unió Soviètica de l'Afganistan. Wilson -interpretat per un Tom Hanks que no acaba de trobar-li el to del personatge- va comptar amb la complicitat d'un agent de la CIA, Gust Avrakotos, a qui dóna vida un Philip Seymour Hoffman que hauria merescut l'Oscar si Bardem no hagués competit en la mateixa categoria. La llegenda del nen i el budista que relata el seu personatge representa la subtil clau per entendre els efectes a llarg termini d'una acció que, en aparença, va ser exitosa i benintencionada.

El film també permet comprendre, malgrat el seu avorridot format de telefilm, com es resolen els conflictes moderns: a base de negociacions secretes i guerres de saló que tenen molt poc en compte les conseqüències i els "efectes colaterals".

Crítica publicada a Capgròs

Els europeus

Javier Bardem, Daniel Day Lewis, Marion Cotillard i Tilda Swinton. L'època dels grans actors americans ha passat a la història. Llarga vida als intèrprets europeus.

L'alba la tarda o la nit

La campanya de les generals també passa per Mataró. He fet aquestes fotografies als actes electorals del PSC i del PP. Als mítings sempre els he trobat un punt estrany i fascinant.

L'escriptora Yasmina Reza, que va estar seguint Nicolas Sarkozy durant la campanya de les presidencials, ho descriu així:

Mi cuaderno de los últimos días. Cuántas repeticiones. En mi cuaderno, los días se desgranan y se confunden, frenesí monótono en donde, sin embargo, se escribe la historia.
No hay lugares en la tragedia. Y tampoco hay horas. Es el alba, la tarde o la noche.

Burton s'enfosqueix

Amb l’adaptació del musical Sweeney Todd, d’Stephen Sondheim, Tim Burton es fa seva la malaltissa història del barber diabòlic del carrer Fleet i la porta cap al seu personal món visual. Johnny Depp torna a ser el seu còmplice amb un paper que, a banda d’explotar la seva vessant de cantant, sembla la prolongació més tenebrosa de l’entranyable Eduardo Manostijeras, en versió "Manosnavajas". Depp, al costat d’una Helena Bonham Carter que li treu partit de la seva faceta freak, donen vida als pertorbats protagonistes d’aquesta història de venjança i assassinats amb la qual Burton recapitula i es prepara pel salt a la maduresa.

El seu gust per l’imaginari gòtic i el món d’ultratomba és encara ben present, però el Burton de Sweeney Todd perd aquell to naïf i innocent d’alguns dels seus films anteriors (per exemple Bitelchús o Pesadilla antes de Navidad) per avançar cap a un humor negre molt "sagnant" (en tots els sentits de la paraula) i una gravetat molt poc habitual en la seva filmografia. Hi contribueix la pessimista visió de les relacions humanes –a partir de la idea de que l’home devora l’home- que reflecteix, en clau terrorífica, el llibret original.

La dependència, més que mai, de la història i de la partitura del musical condiciona el ritme d’un film al qual li costa arrencar, però que guanya en calat a mesura que es torna més terrorífic i tràgic. Depp i Bonham Carter se’n surten prou bé del repte d’actuar cantant les complicades melodies de Sondheim, que també demanen un esforç als espectadors poc avesats. La parella de protagonistes acaben de rematar la feina convertint-se amb tota naturalitat en la versió en carn i ossos dels personatges de plastilina animats que també han definit el món de Tim Burton des del seu primer i celebrat curtmetratge Vincent. Especialment "burtoniana" resulta la seqüència del somni de la senyora Lovett, els colors de la qual contrasten amb la foscor que a partir d’aquell moment s’apodera de Sweeney Todd, el personatge, i el film.

Crítica publicada a Capgròs

Davids contra Goliat

Un pare busca el seu fill, i el que troba al voltant del seu cadàver és la por, el dolor i la desesperació. Però només un pare és capaç de mantenir-se ferm en els seus ideals i en els seus principis. El mal s’apodera d’un país, corromp els innocents, destrueix tot el que toca, i cal buscar ajuda. Una bandera penjada al revés és una crida que tothom pot entendre: veniu a salvar els nostres nens, els nostres Davids enviats a combatre un Goliat modern a la vall d’Elah. Hank Deerfield és la tenacitat, aquest veterà de la guerra amb el rostre castigat de Tommy Lee Jones que no defalleix en la recerca del seu fill, desaparegut a Iraq o als Estats Units, com dos escenaris de la mateixa batalla. El pare acomiada el seu fill com un nen amb somnis d’heroi i el recupera convertit en poca cosa més que unes despulles. Kant ens recorda un adagi grec: "La guerra es dolenta perquè fa més homes dolents dels que s’emporta per endavant". El problema és quan aquests homes dolents només són uns nens. És llavors quan el país necessita ajuda. Aquesta és l’advertència que llença Paul Haggis, reputat guionista i premiat cineasta que amb Crash va fondejar en la foscor de l’ànima humana. La seva segona pel·lícula, molt esperada, és aquest En el valle de Elah, una investigació policial que es converteix en retrat d’una trista societat i en un crit contra la guerra ple de ràbia continguda.

Article publicat a la revista Valors

Els Dover geriàtrics

Divertit, el vídeo més aviat amateur que ha fet Diego Pastor per la cançó Serenade de Dover. La conya li ha suposat guanyar un premi de 2000 euros i fer la mar de famosos i feliços als iaios de la Llar de la Gent Grant d'Alcañiz, a Teruel.

El moment de la història

He apuntat aquesta frase escrita a l'exposició d'en Torres García que han fet a Mataró:

Ens trobem en un moment de la història en què cal ser o primitiu o decadent, espiritualista o realista.

Coen és nom de gènere

Després de veure No és país para viejos no costa massa d’entendre la pluja de guardons que ha rebut Javier Bardem i que molt probablement culminarà amb l’obtenció del seu primer –i en aquest cas molt merescut- Oscar. El que costa més d’entendre és perquè, en la majoria de casos, Bardem opta només al premi com a millor secundari, quan l’assassí a sou al qual dóna vida és, sense cap mena de dubte, el personatge central del film. No costa identificar aquest Anton Chigurh, sanguinari i sense escrúpols que juga aleatòriament amb la vida de les persones, amb una certa representació del mal que s’apodera de la societat. La metàfora, servida per Cormac McCarthy en la seva novel·la homònima, contribueix a convertir No és país para viejos en la pel·lícula més madura i crepuscular dels germans Coen. I d’alguna manera, els Coen consoliden també amb aquest film el seu particular estil narratiu i visual: Coen és ja a hores d’ara sinònim de gènere amb personalitat pròpia, basat en la combinació del món nonsense dels cartoons, la total admiració pel noir més clàssic, el gust pels paisatges desèrtics i fronterers, la simpatia pels antiherois i un considerable sentit tràgic del món, elements tots ells que també descriuen l’excel·lent No és país para viejos. El film, que durant una llarga estona remet a la recordada opera prima dels Coen Sangre fàcil per temàtica i estil, es va tornant més profunda i reflexiva a mesura que el joc de persecucions i tirotejos –alguns de realment espectaculars- dóna pas a una major definició de l’indescriptible assassí de Bardem i a l’agre contrapunt que aporta el reflexiu sheriff interpretat per un Tommy Lee Jones en estat de gràcia.

Crítica publicada a Capgròs

Beautiful girl

Juno té una aparença de comèdia gruixuda per a adolescents que no li fa cap justícia. La segona pel·lícula de Jason Reitman, director que va aconseguir cert ressò amb Gracias por fumar, s’aproxima més a aquest nou tipus de cinema independent i costumista amb certa voluntat generacional, que té en films com Beautiful girls, Ghost world i American Splendor alguns dels seus millors exponents.

Reitman, que aconsegueix treure’s de sobre l’etiqueta de ser el "fill de" Ivan Reitman, regala l’entranyable retrat d’una lúcida i excèntrica adolescent que fuma en pipa i que es comença a qüestionar la seva pròpia identitat quan queda embarassada per accident. Juno passa molt de puntetes pel tema de l’avortament (no sense estalviar una certa lectura antiavortista), perquè prefereix centrar-se en altres qüestions. Així, la noia decideix tirar endavant l’embaràs convençuda de donar la criatura en adopció a una parella de trenta-i-tants que no pot tenir fills. La proximitat amb aquesta parella en plena crisi enfronta Juno per primera vegada a la complexa realitat de les relacions humanes i l’obliga a prendre la seva primera decisió de maduresa.

La jove actriu Ellen Page, que va destacar a Hard Candy i que ha aconseguit una nominació a l’Oscar, contribueix en gran mesura a la credibilitat d’aquest personatge amb aires de lolita underground, que tot i ser un pèl massa fictici i literari, aconsegueix connectar amb moltes sensibilitats.

Crítica publicada a Capgròs

Si, podem

El cantant dels Black Eyed Peas, will.i.am, ha agafat el "Yes we can" speech que Barack Obama va pronunciar després de guanyar el caucus a Carolina del Sud i l'ha convertit en una cançó-himne-anunci-de-campanya brutal. Al vídeo (que he descobert aquí), hi apareixen unes quantes celebritats però jo, de cara, només identifico l'Scarlett Johansson i la Kate Walsh, la d'Anatomia de Grey. També hi surten Jesse Dylan, Tatyana Ali, John Legend, Herbie Hancock, Kareem Abdul Jabbar, Adam Rodriquez, Kelly Hu, Adam Rodriquez, Amber Valetta, Eric Balfour, Aisha Tyler, Nicole Scherzinger i Nick Cannon.

Aquí la lletra de la cançó, per si la voleu anar cantant avui que és el SuperDimarts:

It was a creed written into the founding documents that declared the destiny of a nation.

Yes we can.

It was whispered by slaves and abolitionists as they blazed a trail toward freedom.

Yes we can.

It was sung by immigrants as they struck out from distant shores and pioneers who pushed westward against an unforgiving wilderness.

Yes we can.

It was the call of workers who organized; women who reached for the ballots; a President who chose the moon as our new frontier; and a King who took us to the mountaintop and pointed the way to the Promised Land.

Yes we can to justice and equality.

Yes we can to opportunity and prosperity.

Yes we can heal this nation.

Yes we can repair this world.

Yes we can.

We know the battle ahead will be long, but always remember that no matter what obstacles stand in our way, nothing can stand in the way of the power of millions of voices calling for change.

We have been told we cannot do this by a chorus of cynics...they will only grow louder and more dissonant ........... We've been asked to pause for a reality check. We've been warned against offering the people of this nation false hope.

But in the unlikely story that is America, there has never been anything false about hope.

Now the hopes of the little girl who goes to a crumbling school in Dillon are the same as the dreams of the boy who learns on the streets of LA; we will remember that there is something happening in America; that we are not as divided as our politics suggests; that we are one people; we are one nation; and together, we will begin the next great chapter in the American story with three words that will ring from coast to coast; from sea to shining sea --

Yes. We. Can.

El cinema silenciat

Formo part d'aquesta extranya minoria que ha vist La soledad, de Jaime Rosales, inesperada guanyadora del Goya a la millor pel·lícula i la millor direcció. Ni orfanats ni roses. Fora tòpics, ara toca innovar. Toca donar veu al cinema que fins ara ha estat silenciat. Toca abanderar la revolució dels cineastes maleïts, Zulueta, Portabella, Guerin, Recha. Quanta humilitat en el discurs de Rosales, hereu i continuador d'aquesta nissaga. Quina sorpresa quan van dir el títol de la seva pel·lícula. Me'n vaig anar a dormint pensant que un altre món és possible...

El dia que vaig veure La soledad, a la sala del Yelmo Icària només hi havia set persones. Entre elles, una de les protagonistes de la pel·lícula, la noia jove, que sortint de la sala es va quedar escoltant els nostres comentaris. Quan ens en vam adonar ja era massa tard, perquè el primer que vam fer sortint de la projecció va ser enumerar tot allò que no ens havia convençut. Em sembla que la noia va marxar amb la cua entre les cames, com és comprensible. I em sap greu, perquè no va poder sentir com després, tornant cap a casa, vam començar a parlar de la resta de coses, les que ens havien agradat.

Sento una passió absoluta per Las horas del dia, que és la primera pel·lícula de Jaime Rosales. La considero la millor pel·lícula que he vist del cinema espanyol de la darrera dècada com a mínim. N'he parlat varies vegades. Aquest és el cinema que m'agrada, minimalista, senzill i al mateix temps arriscat, que fa pensar, i que fa sentir moltes coses sense caure en trucs ni artificis. Un cinema honest. Un cinema proper, perquè està fet aquí, amb gent de casa, i que parla de nosaltres, de les nostres angoixes i preocupacions. La soledad és això. Algú de l'Acadèmia de les Arts Cinematogràfiques també ho ha vist. Ja tocava.

Estadístiques

Via blogdecine he trobat aquest quadre estadístic que constata la tendència a l'alça del nombre de morts a les pel·lícules de Rambo. Observeu la desproporció pel que fa a les escenes de sexe!