El cinema silenciat

Formo part d'aquesta extranya minoria que ha vist La soledad, de Jaime Rosales, inesperada guanyadora del Goya a la millor pel·lícula i la millor direcció. Ni orfanats ni roses. Fora tòpics, ara toca innovar. Toca donar veu al cinema que fins ara ha estat silenciat. Toca abanderar la revolució dels cineastes maleïts, Zulueta, Portabella, Guerin, Recha. Quanta humilitat en el discurs de Rosales, hereu i continuador d'aquesta nissaga. Quina sorpresa quan van dir el títol de la seva pel·lícula. Me'n vaig anar a dormint pensant que un altre món és possible...

El dia que vaig veure La soledad, a la sala del Yelmo Icària només hi havia set persones. Entre elles, una de les protagonistes de la pel·lícula, la noia jove, que sortint de la sala es va quedar escoltant els nostres comentaris. Quan ens en vam adonar ja era massa tard, perquè el primer que vam fer sortint de la projecció va ser enumerar tot allò que no ens havia convençut. Em sembla que la noia va marxar amb la cua entre les cames, com és comprensible. I em sap greu, perquè no va poder sentir com després, tornant cap a casa, vam començar a parlar de la resta de coses, les que ens havien agradat.

Sento una passió absoluta per Las horas del dia, que és la primera pel·lícula de Jaime Rosales. La considero la millor pel·lícula que he vist del cinema espanyol de la darrera dècada com a mínim. N'he parlat varies vegades. Aquest és el cinema que m'agrada, minimalista, senzill i al mateix temps arriscat, que fa pensar, i que fa sentir moltes coses sense caure en trucs ni artificis. Un cinema honest. Un cinema proper, perquè està fet aquí, amb gent de casa, i que parla de nosaltres, de les nostres angoixes i preocupacions. La soledad és això. Algú de l'Acadèmia de les Arts Cinematogràfiques també ho ha vist. Ja tocava.