Després de veure No és país para viejos no costa massa d’entendre la pluja de guardons que ha rebut Javier Bardem i que molt probablement culminarà amb l’obtenció del seu primer –i en aquest cas molt merescut- Oscar. El que costa més d’entendre és perquè, en la majoria de casos, Bardem opta només al premi com a millor secundari, quan l’assassí a sou al qual dóna vida és, sense cap mena de dubte, el personatge central del film. No costa identificar aquest Anton Chigurh, sanguinari i sense escrúpols que juga aleatòriament amb la vida de les persones, amb una certa representació del mal que s’apodera de la societat. La metàfora, servida per Cormac McCarthy en la seva novel·la homònima, contribueix a convertir No és país para viejos en la pel·lícula més madura i crepuscular dels germans Coen. I d’alguna manera, els Coen consoliden també amb aquest film el seu particular estil narratiu i visual: Coen és ja a hores d’ara sinònim de gènere amb personalitat pròpia, basat en la combinació del món nonsense dels cartoons, la total admiració pel noir més clàssic, el gust pels paisatges desèrtics i fronterers, la simpatia pels antiherois i un considerable sentit tràgic del món, elements tots ells que també descriuen l’excel·lent No és país para viejos. El film, que durant una llarga estona remet a la recordada opera prima dels Coen Sangre fàcil per temàtica i estil, es va tornant més profunda i reflexiva a mesura que el joc de persecucions i tirotejos –alguns de realment espectaculars- dóna pas a una major definició de l’indescriptible assassí de Bardem i a l’agre contrapunt que aporta el reflexiu sheriff interpretat per un Tommy Lee Jones en estat de gràcia.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada