Juno té una aparença de comèdia gruixuda per a adolescents que no li fa cap justícia. La segona pel·lícula de Jason Reitman, director que va aconseguir cert ressò amb Gracias por fumar, s’aproxima més a aquest nou tipus de cinema independent i costumista amb certa voluntat generacional, que té en films com Beautiful girls, Ghost world i American Splendor alguns dels seus millors exponents.
Reitman, que aconsegueix treure’s de sobre l’etiqueta de ser el "fill de" Ivan Reitman, regala l’entranyable retrat d’una lúcida i excèntrica adolescent que fuma en pipa i que es comença a qüestionar la seva pròpia identitat quan queda embarassada per accident. Juno passa molt de puntetes pel tema de l’avortament (no sense estalviar una certa lectura antiavortista), perquè prefereix centrar-se en altres qüestions. Així, la noia decideix tirar endavant l’embaràs convençuda de donar la criatura en adopció a una parella de trenta-i-tants que no pot tenir fills. La proximitat amb aquesta parella en plena crisi enfronta Juno per primera vegada a la complexa realitat de les relacions humanes i l’obliga a prendre la seva primera decisió de maduresa.
La jove actriu Ellen Page, que va destacar a Hard Candy i que ha aconseguit una nominació a l’Oscar, contribueix en gran mesura a la credibilitat d’aquest personatge amb aires de lolita underground, que tot i ser un pèl massa fictici i literari, aconsegueix connectar amb moltes sensibilitats.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada