divendres, de febrer 22

Burton s'enfosqueix



Amb l’adaptació del musical Sweeney Todd, d’Stephen Sondheim, Tim Burton es fa seva la malaltissa història del barber diabòlic del carrer Fleet i la porta cap al seu personal món visual. Johnny Depp torna a ser el seu còmplice amb un paper que, a banda d’explotar la seva vessant de cantant, sembla la prolongació més tenebrosa de l’entranyable Eduardo Manostijeras, en versió "Manosnavajas". Depp, al costat d’una Helena Bonham Carter que li treu partit de la seva faceta freak, donen vida als pertorbats protagonistes d’aquesta història de venjança i assassinats amb la qual Burton recapitula i es prepara pel salt a la maduresa.

El seu gust per l’imaginari gòtic i el món d’ultratomba és encara ben present, però el Burton de Sweeney Todd perd aquell to naïf i innocent d’alguns dels seus films anteriors (per exemple Bitelchús o Pesadilla antes de Navidad) per avançar cap a un humor negre molt "sagnant" (en tots els sentits de la paraula) i una gravetat molt poc habitual en la seva filmografia. Hi contribueix la pessimista visió de les relacions humanes –a partir de la idea de que l’home devora l’home- que reflecteix, en clau terrorífica, el llibret original.

La dependència, més que mai, de la història i de la partitura del musical condiciona el ritme d’un film al qual li costa arrencar, però que guanya en calat a mesura que es torna més terrorífic i tràgic. Depp i Bonham Carter se’n surten prou bé del repte d’actuar cantant les complicades melodies de Sondheim, que també demanen un esforç als espectadors poc avesats. La parella de protagonistes acaben de rematar la feina convertint-se amb tota naturalitat en la versió en carn i ossos dels personatges de plastilina animats que també han definit el món de Tim Burton des del seu primer i celebrat curtmetratge Vincent. Especialment "burtoniana" resulta la seqüència del somni de la senyora Lovett, els colors de la qual contrasten amb la foscor que a partir d’aquell moment s’apodera de Sweeney Todd, el personatge, i el film.

Crítica publicada a Capgròs


2 comentaris :

Anònim ha dit...

La pel·lícula, lluny de ser perfecta, és un dels títols importants de la temporada. Coincideixo amb algunes de les valoracions que en fas, però no comparteixo l'opinió que la pel·lícula depengui, "més que mai", de l'obra original.

Com a adaptació cinematogràfica d'una obra musical, "Sweeney Todd" és una producció molt agosarada: A les antípodes del que se sol estilar en aquests casos, Burton no ha tingut cap problema per emfasitzar els aspectes que més li agradaven de l'obra original i marginar els que més nosa li feien.

Així doncs, la retallada de cançons ha estat important ("Johanna" ha passat de ser un quartet a ser un trio), les trames paral·leles s'han vist visiblement escurçades (la història d'amor entre el mariner i Johanna ha estat reduïda al mínim), "La Balada d'Sweeney Todd" (tema principal de l'obra i element vertebrador del muntatge teatral) ha desaparegut gairebé del tot (s'ha conservat només en versió instrumental, per acompanyar els crèdits de la pel·lícula i poca cosa més), el guió de John Logan s'ha esforçat a desdibuixar l'evident crítica a la societat victoriana que tant bé dibuixava l'obra original i Burton ha ambientat l'acció en un Londres molt oníric i íntegrament recreat en estudis que estèticament ens remet -és inevitable- al cinema clàssic de terror que Burton consumia de petit.

El que de debò interessa a Burton -i a gran part del seu públic potencial- és el potencial expressionista de l'obra i, per suposat, la tragèdia que arrossega Benjamin Barker fins l'infern d'Sweeney Todd (tema que, per cert, resumeix d'una manera genial en el magnífic pla, de naturalesa gairebé pictòrica, que tanca la pel·lícula).

Més gòtic i expressionista que mai, Burton ha fet seu Sweeney Todd. Podrà agradar més o menys, però que compti amb el vist-i-plau d'Stephen Sondheim, ja parla per sí sol. Ara, ens toca esperar què farà amb Lewis Carroll i "Alícia al país de les meravelles", el seu pròxim -i esperat- projecte...

Joan

Judith ha dit...

Joan, gràcies per al teva aportació, realment interessant. Estic d'acord sobretot amb això del potencial expressionista i sobre el detall del pla final.