Solituds

Hi ha una nova generació de directors catalans i espanyols que comparteixen uns mateixos criteris estètics sobre el cinema i que, a través de les seves pel·lícules, estan teixint un interessant retrat coral sobre la solitud i l’aïllament que aclaparen la societat. Encara que no sigui el seu tema principal, la solitud defineix en tots els casos els personatges protagonistes i, d’alguna manera, es converteix en causa de les accions que duen a terme.

Potser l’exemple més extrem és el de Las horas del dia, de Jaime Rosales, títol clau d’aquesta onada de cinema que té en comú la pràctica absència de diàleg i el to minimalista. Las horas del dia mostra la quotidianitat d’Abel en una ciutat perifèrica. La vida d’aquest jove transcorre entre la petita botiga familiar, la casa de la seva mare i la de la seva nòvia, que no aconsegueix traspassar la barrera d’un personatge absolutament tancat en una solitud asfixiant de la que només sembla fugir quan s’allibera dels seus instints criminals.

Menys extrema i més propera resulta la reflexió sobre la solitud de la segona pel·lícula de Rosales, titulada justament La soledad, i en la que torna a apostar per fer visibles els aspectes més quotidians de l’existència humana. El film presenta a una mare soltera que decideix marxar del seu petit poble i instal·lar-se en la capital, fent-se seu aquell tòpic que converteix la ciutat en símbol de la solitud i la incomunicació més absoluta.

L’espai té també una dimensió simbòlica a La línia recta, del basc José Maria de Orbe. Un barri perifèric torna a simbolitzar aquest desert existencial pel qual es mou Noelia, una solitària i pràcticament invisible repartidora de publicitat que de nit treballa en una gasolinera, i que està en permanent fugida de si mateixa. La solitud que fa invisibles a les persones empeny també el protagonista de la pel·lícula Yo, del mallorquí Rafa Cortès, a una dolorosa lluita per adquirir una identitat.

Article publicat a Valors