Un minut de terror

Us deixo un mini curtmetratge que el director Paco Plaza [blog] ha realitzat per al concurs de curts de terror que organitza Port Aventura aprofitant que s'acosta el Halloween. Es titula "Luna di miele luna di sangue" i uga amb els tòpics de les pel·lícules de terror. El curt està protagonizat per l’actriu Patricia Dolera, que apareixerà a la tercera part de [REC]. Paco Plaza el va presentar al concurs de Port Aventura, però com que les bases deixen clar que no pot durar més d’un minut, ha quedat desqualificat. Així que l’han convidat a formar part del jurat. Així que ja sabeu. Si us animeu a participar, el termini per presentar els curts estarà obert fins el 14 de novembre. De moment ja n’hi ha més de cinquanta, que podeu veure a la web dels microcurts de Port Aventura [enllaç]. Una bona proposta per passar una mica de por la nit del 31...

Talents en xarxa

Aaron Sorkin (creador d’El ala oeste de la Casa Blanca) assegura que pràcticament no coneixia Facebook quan va escriure el guió de La Red Social. Potser per això la seva pel·lícula no és un biopic convencional sobre el creador de Facebook, sinó que és més aviat un gran fresc sobre l'emprenedoria i el món dels negocis en els nostres temps, que són els temps de Facebook. I Facebook, la xarxa social que connecta milions de persones al món, és també un contrapunt irònic per a una història que mostra un triomf professional acompanyat d’un rotund fracàs personal. "No fas 500 milions d’amics sense crear-te alguns enemics", resa la publicitat d’una pel·lícula que ens adverteix del preu que es paga quan l’ambició, l’enveja i la traïció prenen part en qualsevol relació o negoci. I és un preu molt elevat.

Que la pel·lícula sobre el 2.0 sigui un prodigi de narració clàssica és una altra de les paradoxes de La red social. S’explica perquè la pel·lícula té tant o més del guionista d’El ala oeste de la Casa Blanca que de ningú, i malgrat hagi calgut un cineasta d’alt nivell com David Fincher per fer fluir com flueix aquesta història a través dels seus diàlegs afilats i brillants. Fincher, Aaron Sorkin i tot el planter d’actors semidesconeguts que protagonitzen La red social representen una suma de talents tan envejable com la dels estudiants de Harvard que van fer possible la creació de Facebook.

Just quan la seqüela de Wall Street ens recorda que amb aquell film Oliver Stone va fer un retrat del món econòmic dels anys vuitanta, s’estrena una pel·lícula que descriu millor que cap altre el que ha suposat l’eclosió de les empreses punt com i les noves tecnologies per al món dels negocis. Això i tots els valors –positius i negatius- que afloren del film fan que no sigui necessari conèixer Facebook per entendre i gaudir d’aquest lúcid testimoni dels nostres temps presentat en forma de prodigiós exercici cinematogràfic.



He volgut compartir amb vosaltres tant el teaser del cartell com el tràiler de la pel·lícula, que trobo genials, tant per la frases promocional com en l'ús de la magnífica versió coral de Creep de Radiohead.

Crítica publicada a Capgròs

Un conte sobre la fragilitat

La ment humana és tan fràgil que la protegim sota capes i capes de records: s’acumulen formant un relat únic i en diem memòria. La cosim mica en mica, unint els millors pedaços, i dissimulant amb puntades gruixudes estrips i forats, aquells mals records que ens poden trencar en dos. De sobte un dia sona una música que obre la porta a un infern oblidat. El llop torna a perseguir la caputxeta i no és cap conte, el malson és real. La ment d’Elisa K, assetjada com la ciutat de Kiseljak durant la guerra dels balcans, es trenca en bocins com el mirall del lavabo. Un record oblidat que torna a la superfície i divideix la vida d’Elisa K entre un abans i un després. Abans, una nena d’onze anys, víctima d’un abús sexual. Records en blanc i negre. Després, una jove universitària que recorda de sobte, i que s'ho comença a qüestionat tot i a tothom. Judith Colell i Jordi Cadena descriuen el drama d’Elisa K a quatre mans i en dues parts, l’abans i el després en la vida d’una noia que va ser violada de petita, per a qui el succés va quedar amagat en un recó de la memòria i que es pregunta sobre qui ha de ser a partir d’ara, quan el record torna a la seva ment. Basada en un relat de Lolita Bosch, Elisa K -un dels grans títols del cinema català recent- és un corprenedor relat sobre la fragilitat de l'equilibri sobre el que sustentem les nostres vides, sobre el dolor, la memòria, la confiança i el perdó, i sobre la superació, aquell desig que ens fa tirar endavant, malgrat tot.

Elisa K

Un clàssic brillant

Recordo que fa uns anys vaig llegir una curiosa notícia sobre un home que s'havia tatuat al braç un rostre de Jack Nicholson desencaixat, traient el cap per una porta destrossada a cops de destral. És una de les imatges més recordades d'El resplandor, una d'aquelles escenes que fixen una pel·lícula en l'imaginari col·lectiu. Potser una sola escena no fa d'una pel·lícula una obra mestra, però el cert és que tot gran clàssic ho és, en part, per la força icònica de les seves imatges. I El Resplandor, d'aquestes, en té unes quantes. L'home que es va tatuar en Jack Nicholson al braç ho constata. Els flashos que es van disparar en plena sessió a Sitges, just en el moment en què Jack Nicholson pronuncia aquell terrorífic "here's Johnny", revaliden de forma automàtica el títol de clàssic. Ho és, trenta anys després de la seva estrena, un aniversari que el Festival de Cinema de Sitges ha volgut celebrar amb diversos homenatges. El primer, agafant una altra de les icones de la pel·lícula -les dues nenes bessones- com a imatge pel cartell. I convertint el menut en el tricicle en el protagonista de l’espot del festival. Però sobretot, projectant de nou en pantalla gran una còpia restaurada de la versió americana, que per a més alegria dels cinèfils, inclou prop de mitja hora més de metratge, amb algunes escenes força impactants i, si em disculpeu la broma, diria que força "lynchianes".

A la presentació de la pel·lícula hi va assistir el seu productor, Jan Harlan, que va explicar algunes anècdotes d’Stanley Kubrick, com ara que mai no va voler explicar el misteri de la "golden room" del film perquè ni tan sols ell el coneixia; o que el director considerava El resplandor una pel·lícula positiva perquè parla de fantasmes "i això vol dir que hi ha alguna cosa després de la mort". La projecció va ser tota una festa de cinema. Sempre ho són les projeccions del grans clàssics, perquè són apostes segures que poques vegades deceben: hi vas a buscar emocions concretes i conegudes, i les trobes. No crec que m’equivoqui si dic que tots els que estàvem al Retiro dissabte al matí esperàvem amb ganes el "here’s Johnny". I tots volíem tornar a rellegir la frase que Jack Nicholson escriu una vegada i una altra amb la màquina d’escriure. I volíem trepitjar amb el tricicle les catifes estampades de l’Hotel Overlook. I sabíem què significa REDRUM, però com ens va impactar quan ho vam tornar a llegir en el reflex del mirall. I vam tornar a patir pel petit Danny perseguit pel seu pare embogit, fugint per un laberint nevat...

Però enmig de totes aquestes escenes que fan d’una pel·lícula un clàssic sempre hi queden petits detalls que es descobreixes en cada nou visionat. Per algun motiu m’he quedat amb una imatge, intranscendent, en la que mai abans havia posat atenció: és un detall de la conversa entre el cuiner Dick Halloran i el petit Danny, que tenen en comú el seu do, aquest "resplandor" que els il·lumina i els fa veure coses que no tothom veu. En aquesta escena els dos seuen de costat, amb les mans creuades de la mateixa manera sobre la taula. L’home parla, mentre aquell marrec amb només sis anys l’escolta seriós, mentre emula la posició de les seves mans, fent-se l’adult. Són dos personatges que tenen molt en comú i Kubrick, ho va saber fer expressar als seus actors amb un gest del tot intranscendent. Però en un gest com aquest, i en tants i tants detalls que potser no veiem, està l’autèntic secret de les pel·lícules com El Resplandor. Són pel·lícules que il·luminen. I han trobat el director amb el do de fer-les brillar.

Cinema, llibres i premsa en català

Aquest divendres 15 d'octubre s'estrena la pel·lícula Pa Negre, adaptació de la novel·la homònima d'Emili Teixidor que ha dirigit Agustí Villaronga i que arriba a les sales comercials després del seu triomf al Festival de Cinema de San Sebastián, on es va endur el premi a la millor actriu per Nora Navas. No cal que us digui que l'estrena d'un Villaronga és sempre un esdeveniment cinèfil i a més, aquí cal sumar-hi l'evident interès de la seva base literària. Pa negre és, a més, un dels grans títols de la temporada del cinema català, en plena eclosió i amb ganes de connectar i arribar al gran públic, tal i com s'explica en aquesta notícia del País.

Des de l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta (ACPG) s'ha iniciat una nova campanya de difusió del nou cinema català que es durà a terme en 41 mitjans digitals i 56 publicacions escrites, entre les quals també s'hi inclou el portal i el setmanari Capgròs, que dirigeixo. En l'edició d'aquesta setmana, que també podeu consultar online [enllaç], trobareu l'anunci i una pàgina especial dedicada a Pa negre. Pels mataronins, a més, la pel·lícula té un al·licient especial, ja que algunes escenes es van rodar a l'escola Valldemia, tal i com a Capgròs ja vam explicar en el seu moment.

D'altra banda, a través de la tertúlia literària en català a Twitter Llegim i Piulem [enllaç], impulsada per un grup de lectores entre les quals m'hi compto, també hem volgut fer difusió d'aquesta obra que casa un dels grans referents del nostre cinema amb un dels noms destacats de la literatura catalana actual. Per això, en la quarta tertúlia que portarem a terme, i que iniciarem a finals d'aquest mes d'octubre, el llibre que hem proposat és, precisament, Pa negre d'Emili Teixidor. Ens agradaria aprofitar aquesta magnífica oportunitat per parlar també de les adaptacions literàries al cinema. Trobareu més informació sobre el projecte de Llegim i Piulem al nostre bloc.

Política gore

Robert Rodríguez casa gore amb política en la seva darrera gamberrada, Machete, una pel·lícula nascuda com una broma, a partir d’un personatge secundari que ja apareixia en algun dels seus films anteriors, i amb el qual també va fer fortuna en un dels falsos tràilers que acompanyava la versió extended de Grind house. Ara Machete –tremenda la cara de Danny Trejo- es converteix en el màxim protagonista d’una pel·lícula que recull les influències del còmic, els pulps, el terror i tota la resta de temes de l’"explotation", aquest cinema de desfeta que Robert Rodríguez i el seu amic Tarantino reivindiquen de forma tan entusiasta. Rodríguez presenta aquí una pel·lícula de sèrie Z amb pressupost de superproducció, de manera que es pot permetre els reclams de Jessica Alba o fins i tot de Robert De Niro, la presència del qual, no obstant, té a veure amb alguna cosa més que els diners. I és que a darrera d’aquesta broma salvatge hi ha també una ferotge crítica a les polítiques migratòries d’extrema dreta que alguns estats americans estan aplicant per controlar l’arribada d’immigrants il·legals a través de la frontera amb Mèxic. Robert De Niro, divertidíssim, es posa en el paper d’un radical senador republicà a Texas amb unes idees molt clares sobre com regular el problema dels “espaldas mojadas”: dissuadir-los disparant a tort i a dret quan creuen la frontera, així de clar. Machete és el justicier que necessita el moviment de She (la versió femenina del Che, potser?) per combatre les idees del senador i lluitar pels drets dels immigrants mexicans. Un missatge social i polític més o menys seriós que es deixa veure entre una sèrie de caps que roden, visceres arrencades, esquitxos de sang i apunyalaments diversos a cop de machete, és clar. Estranya barreja aquest Machete que ofereix denúncia social, consciència política, autoparòdia i gore. La desvergonyida i alegre manca d’escrúpols de Robert Rodríguez és, sens dubte, l’ingredient que lliga aquest plat contundent i explosiu que es menja tan de presa i de gust com un taco mexicà.

Crítica publicada a Capgròs

A dos metres sota terra

Seria difícil trobar precedents a Buried [enllaç], què converteix a Rodrigo Cortés en el primer director que roda un film acció dins una caixa. El refinat humor negre de què ha fet gala aquest cineasta gallec podia fer esperar de Buried una gran broma macabra. I en certa manera, ho és. Però abans que res Buried és una pel·lícula seriosa i molt valenta, pel que explica i com ho explica, i per la forma en com accepta un repte que d’entrada es planteja pràcticament impossible: una hora i mitja amb un home tancat dins un taüt? I res més? Doncs sí, és així i no ho és, perquè en els 94 minuts de metratge només veiem el que té lloc dins el taüt i l’únic personatge apareix en pantalla és el de l’home segrestat que ha d’aconseguir el rescat per salvar la seva vida. Però en realitat no està sol, sinó que disposa d’un telèfon mòbil que el connecta a l’exterior, un recurs necessari per omplir la pel·lícula de personatges fora de camp i sobretot, d’acció non stop. Buried, amb els seus ocasionals alts-i-baixos, és un exercici cinematogràfic de primer nivell que culmina amb un dels crescendos més enèrgics que s’hagin pogut veure els darrers anys en una pel·lícula acció.

La càmera busca contínuament el racó on instal·lar-se, amb angles diferents i canviants que donen voltes i dimensionen l’espai, aquest claustrofòbic taüt de dos metres per poc. Els canvis de pla són continus, i tan frenètics com la situació desesperada del protagonista, enterrat viu, amb poc oxigen, poca bateria al mòbil i poques probabilitats de sortir amb vida. La direcció és àgil i la interpretació de Ryan Reynolds, psicològica i física a parts iguals, s’ajusta a les circumstàncies. Potser el temor a caure en la monotonia ha portat a farcir el guió amb subtrames, no totes elles necessàries però en qualsevol cas, comprensibles per donar sentir a un dels experiments més interessants que es poden veure procedents del cinema de Hollywood més comercial.

Podeu llegir l'entrada anterior sobre Rodrigo Cortés [enllaç]

Crítica publicada a Capgròs

Discrecions i indiscrecions

Quan em van demanar l’article sobre la discreció, el primer que vaig pensar és que potser aquest valor, més que trobar-lo en cap pel·lícula, calia cercar-lo a les sales de cinema, entre el públic. Mirar una pel·lícula és una activitat discreta, que es fa silenciosament i a les fosques, gairebé clandestina, i com a tal, pot produir enormes plaers. Però de seguida em vaig desmentir a mi mateixa, en adonar-me que el cinèfil, el voyeur empedreït, és més aviat indiscret, sempre amb ganes de conèixer noves històries, de veure nous racons, de desvetllar nous secrets, de ficar el nas en aquesta finestra indiscreta que s’obre des de la sala de cine. I així és com vaig arribar a La finestra indiscreta, clàssic entre els clàssics d’Alfred Hitchcock i obra mestra de l’art més indiscret. La indiscreció d’aquell James Stewart que, estant de baixa i avorrit a casa, es dedica a espiar els veïns des de la seva finestra, acaba servint per descobrir l’autor d’un assassinat. Sent discretament indiscret, James Stewart es converteix en tot un heroi quotidià. I de passada, tots els cinèfils ja tenim la pel·lícula que més celebra el nostre vici (o virtut?). Hi ha un altre cas de discreció digne de ser destacat. Em ve al cap la discreta i circumspecte Melania Hamilton, l’eterna rival d’Scarlett O’Hara a Allò que el vent s’endugué, però que fent de la discreció la seva principal virtut, acabarà quedant-se amb el que la brillant, vistosa i emblemàtica Scarlett més desitja: l’amor d’Ashley Wilkes. Qui deia que la discreció no porta a l’èxit?

Article publicat a Valors

Una petita gran comunitat

Aquest any he tingut l’honor de formar part del jurat dels Premis Blocs Catalunya que organitza l’associació STIC.Cat. En el dinar del jurat previ a la cerimònia d’entrega, que es va fer divendres 1 al TecnoCampus de Mataró, vam estar comentant amb altres blocaires com havien anat canviant i modificant-se els perfils dels usuaris dels blocs. Vam recordar, per exemple, com a l’inici proliferaven els blocs més personals, on la gent hi explicava la seva vida quotidiana, problemes amorosos, etc. També, que al principi molts blocaires escrivien des de l’anonimat, mantenint un cert misteri sobre la persona que hi havia darrera cada bloc. Aquest va ser el meu cas, ja fa uns anys, quan vaig obrir l’Espai Isidor sense saber molt bé ni perquè, ni com, ni a qui podria interessar-li tot plegat. La blogosfera ha anat canviat i la blocosfera, amb una C ben Catalana, ha crescut i molt. Hem anat aprenent, hem agafat confiança, ens hem tret les màscares i ens mostrem obertament en els nostres blocs, facebooks i twitters. I així és com hem anat posant noms i cognoms a aquesta petita gran comunitat amb una energia increïble i amb un talent i creativitat que tira d’esquena. Fent de jurat dels Premis Blocs he tingut ocasió de mirar-me amb detall els cent blocs finalistes. CENT blocs, que és diu molt de presa per la dedicació i feina que representen. N’he llegit alguns de coneguts i n’he descobert de nous que m’han encantat, amb tant de nivell que m’ha sabut greu no poder-los premiar a tots. Així que hem hagut de triar... A la foto i aquí [enllaç] podeu trobar els guanyadors, però us recomano també que us mireu els finalistes. Triar ha estat el gran inconvenient de ser jurat. La contrapartida, haver pogut format part d’aquesta moguda increïble que són els Premis Blocs Catalunya.

Podeu llegir la notícia sobre l'entrega dels Premis Blocs que hem publicat a Capgròs [enllaç]