dijous, d’octubre 7

A dos metres sota terra


Seria difícil trobar precedents a Buried [enllaç], què converteix a Rodrigo Cortés en el primer director que roda un film acció dins una caixa. El refinat humor negre de què ha fet gala aquest cineasta gallec podia fer esperar de Buried una gran broma macabra. I en certa manera, ho és. Però abans que res Buried és una pel·lícula seriosa i molt valenta, pel que explica i com ho explica, i per la forma en com accepta un repte que d’entrada es planteja pràcticament impossible: una hora i mitja amb un home tancat dins un taüt? I res més? Doncs sí, és així i no ho és, perquè en els 94 minuts de metratge només veiem el que té lloc dins el taüt i l’únic personatge apareix en pantalla és el de l’home segrestat que ha d’aconseguir el rescat per salvar la seva vida. Però en realitat no està sol, sinó que disposa d’un telèfon mòbil que el connecta a l’exterior, un recurs necessari per omplir la pel·lícula de personatges fora de camp i sobretot, d’acció non stop. Buried, amb els seus ocasionals alts-i-baixos, és un exercici cinematogràfic de primer nivell que culmina amb un dels crescendos més enèrgics que s’hagin pogut veure els darrers anys en una pel·lícula acció.

La càmera busca contínuament el racó on instal·lar-se, amb angles diferents i canviants que donen voltes i dimensionen l’espai, aquest claustrofòbic taüt de dos metres per poc. Els canvis de pla són continus, i tan frenètics com la situació desesperada del protagonista, enterrat viu, amb poc oxigen, poca bateria al mòbil i poques probabilitats de sortir amb vida. La direcció és àgil i la interpretació de Ryan Reynolds, psicològica i física a parts iguals, s’ajusta a les circumstàncies. Potser el temor a caure en la monotonia ha portat a farcir el guió amb subtrames, no totes elles necessàries però en qualsevol cas, comprensibles per donar sentir a un dels experiments més interessants que es poden veure procedents del cinema de Hollywood més comercial.

Podeu llegir l'entrada anterior sobre Rodrigo Cortés [enllaç]

Crítica publicada a Capgròs