dimecres, d’octubre 13

Política gore


Robert Rodríguez casa gore amb política en la seva darrera gamberrada, Machete, una pel·lícula nascuda com una broma, a partir d’un personatge secundari que ja apareixia en algun dels seus films anteriors, i amb el qual també va fer fortuna en un dels falsos tràilers que acompanyava la versió extended de Grind house. Ara Machete –tremenda la cara de Danny Trejo- es converteix en el màxim protagonista d’una pel·lícula que recull les influències del còmic, els pulps, el terror i tota la resta de temes de l’"explotation", aquest cinema de desfeta que Robert Rodríguez i el seu amic Tarantino reivindiquen de forma tan entusiasta. Rodríguez presenta aquí una pel·lícula de sèrie Z amb pressupost de superproducció, de manera que es pot permetre els reclams de Jessica Alba o fins i tot de Robert De Niro, la presència del qual, no obstant, té a veure amb alguna cosa més que els diners. I és que a darrera d’aquesta broma salvatge hi ha també una ferotge crítica a les polítiques migratòries d’extrema dreta que alguns estats americans estan aplicant per controlar l’arribada d’immigrants il·legals a través de la frontera amb Mèxic. Robert De Niro, divertidíssim, es posa en el paper d’un radical senador republicà a Texas amb unes idees molt clares sobre com regular el problema dels “espaldas mojadas”: dissuadir-los disparant a tort i a dret quan creuen la frontera, així de clar. Machete és el justicier que necessita el moviment de She (la versió femenina del Che, potser?) per combatre les idees del senador i lluitar pels drets dels immigrants mexicans. Un missatge social i polític més o menys seriós que es deixa veure entre una sèrie de caps que roden, visceres arrencades, esquitxos de sang i apunyalaments diversos a cop de machete, és clar. Estranya barreja aquest Machete que ofereix denúncia social, consciència política, autoparòdia i gore. La desvergonyida i alegre manca d’escrúpols de Robert Rodríguez és, sens dubte, l’ingredient que lliga aquest plat contundent i explosiu que es menja tan de presa i de gust com un taco mexicà.

Crítica publicada a Capgròs


1 comentari :

Arcangelo ha dit...

Jo també he parlat de Machete al meu blog i, com no, també he esmentat aquestes referències polítiques que té i que em van sobtar d'allò més, sobretot per l'aire de cinema social que agafen (i diria que el cinema social no és quelcom que es pugui relacionar amb la sèrie B).
Tot i les frivolitats és una pel·lícula d'allò més entretinguda i que no es fa tan estranya com hauria de semblar. Potser és la predisposició a Robert Rodríguez, a entrar al cinema veient-les venir o potser és aquesta manca d'escrúpols que dius, que com l'ingredient secret de la salsa barbacoa de Planet Terror fa que la barreja sigui deliciosa.