Quan em van demanar l’article sobre la discreció, el primer que vaig pensar és que potser aquest valor, més que trobar-lo en cap pel·lícula, calia cercar-lo a les sales de cinema, entre el públic. Mirar una pel·lícula és una activitat discreta, que es fa silenciosament i a les fosques, gairebé clandestina, i com a tal, pot produir enormes plaers. Però de seguida em vaig desmentir a mi mateixa, en adonar-me que el cinèfil, el voyeur empedreït, és més aviat indiscret, sempre amb ganes de conèixer noves històries, de veure nous racons, de desvetllar nous secrets, de ficar el nas en aquesta finestra indiscreta que s’obre des de la sala de cine. I així és com vaig arribar a La finestra indiscreta, clàssic entre els clàssics d’Alfred Hitchcock i obra mestra de l’art més indiscret. La indiscreció d’aquell James Stewart que, estant de baixa i avorrit a casa, es dedica a espiar els veïns des de la seva finestra, acaba servint per descobrir l’autor d’un assassinat. Sent discretament indiscret, James Stewart es converteix en tot un heroi quotidià. I de passada, tots els cinèfils ja tenim la pel·lícula que més celebra el nostre vici (o virtut?). Hi ha un altre cas de discreció digne de ser destacat. Em ve al cap la discreta i circumspecte Melania Hamilton, l’eterna rival d’Scarlett O’Hara a Allò que el vent s’endugué, però que fent de la discreció la seva principal virtut, acabarà quedant-se amb el que la brillant, vistosa i emblemàtica Scarlett més desitja: l’amor d’Ashley Wilkes. Qui deia que la discreció no porta a l’èxit?
Article publicat a Valors
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada