Un clàssic brillant

Recordo que fa uns anys vaig llegir una curiosa notícia sobre un home que s'havia tatuat al braç un rostre de Jack Nicholson desencaixat, traient el cap per una porta destrossada a cops de destral. És una de les imatges més recordades d'El resplandor, una d'aquelles escenes que fixen una pel·lícula en l'imaginari col·lectiu. Potser una sola escena no fa d'una pel·lícula una obra mestra, però el cert és que tot gran clàssic ho és, en part, per la força icònica de les seves imatges. I El Resplandor, d'aquestes, en té unes quantes. L'home que es va tatuar en Jack Nicholson al braç ho constata. Els flashos que es van disparar en plena sessió a Sitges, just en el moment en què Jack Nicholson pronuncia aquell terrorífic "here's Johnny", revaliden de forma automàtica el títol de clàssic. Ho és, trenta anys després de la seva estrena, un aniversari que el Festival de Cinema de Sitges ha volgut celebrar amb diversos homenatges. El primer, agafant una altra de les icones de la pel·lícula -les dues nenes bessones- com a imatge pel cartell. I convertint el menut en el tricicle en el protagonista de l’espot del festival. Però sobretot, projectant de nou en pantalla gran una còpia restaurada de la versió americana, que per a més alegria dels cinèfils, inclou prop de mitja hora més de metratge, amb algunes escenes força impactants i, si em disculpeu la broma, diria que força "lynchianes".

A la presentació de la pel·lícula hi va assistir el seu productor, Jan Harlan, que va explicar algunes anècdotes d’Stanley Kubrick, com ara que mai no va voler explicar el misteri de la "golden room" del film perquè ni tan sols ell el coneixia; o que el director considerava El resplandor una pel·lícula positiva perquè parla de fantasmes "i això vol dir que hi ha alguna cosa després de la mort". La projecció va ser tota una festa de cinema. Sempre ho són les projeccions del grans clàssics, perquè són apostes segures que poques vegades deceben: hi vas a buscar emocions concretes i conegudes, i les trobes. No crec que m’equivoqui si dic que tots els que estàvem al Retiro dissabte al matí esperàvem amb ganes el "here’s Johnny". I tots volíem tornar a rellegir la frase que Jack Nicholson escriu una vegada i una altra amb la màquina d’escriure. I volíem trepitjar amb el tricicle les catifes estampades de l’Hotel Overlook. I sabíem què significa REDRUM, però com ens va impactar quan ho vam tornar a llegir en el reflex del mirall. I vam tornar a patir pel petit Danny perseguit pel seu pare embogit, fugint per un laberint nevat...

Però enmig de totes aquestes escenes que fan d’una pel·lícula un clàssic sempre hi queden petits detalls que es descobreixes en cada nou visionat. Per algun motiu m’he quedat amb una imatge, intranscendent, en la que mai abans havia posat atenció: és un detall de la conversa entre el cuiner Dick Halloran i el petit Danny, que tenen en comú el seu do, aquest "resplandor" que els il·lumina i els fa veure coses que no tothom veu. En aquesta escena els dos seuen de costat, amb les mans creuades de la mateixa manera sobre la taula. L’home parla, mentre aquell marrec amb només sis anys l’escolta seriós, mentre emula la posició de les seves mans, fent-se l’adult. Són dos personatges que tenen molt en comú i Kubrick, ho va saber fer expressar als seus actors amb un gest del tot intranscendent. Però en un gest com aquest, i en tants i tants detalls que potser no veiem, està l’autèntic secret de les pel·lícules com El Resplandor. Són pel·lícules que il·luminen. I han trobat el director amb el do de fer-les brillar.