Bon any sense fum!
dissabte, de desembre 31
divendres, de desembre 30
Photoshop Reial
Al final haurem d'agrair-li a la família reial l'esforç per promoure entre els seus súbdits l'ús del Photoshop. A través de La Malla he arribat a una pàgina impagable on es recullen tots els fotomuntatges que la gent ha fet seguint el model i la inspiració de l'encantadora i molt natural felicitació nadalenca dels Borbons. Entre les meves preferides, la de la familia reial amb els Ramones, la dels japonesos i la d'estil Matt Groening.
Estratègies de la comunicació humana
L’artista Miranda July trasllada al cinema les reflexions de les seves performances en una desconcertant ópera prima titulada Tu, yo y todos lo demás. El film aborda el tema universal de les relacions humanes i la seva dificultat, i reflexiona al voltant de les estratègies –imaginatives, desesperades, tecnològiques...- que les persones fem servir per expressar allò que pensem o sentim i no gosem dir en veu alta.
July construeix un collage de personatges molt poc convencionals: un sabater divorciat que intenta pujar els seus dos fills com pot i que fuig de les relacions sentimentals, una artista visual que sobreviu fent de taxista per a la gent gran, una nena que ja prepara el seu casament, una parella d’avis, dues adolescents descobrint la seva sexualitat i un veí d’extranyes tendències. Els personatges i les seves circumstàncies es retraten fugint de tòpics i saltant d’una mesurada transgressió (el petó del nen petit i la galerista, per exemple), a l’humor fi i irònic i a una rara poètica que tenyeix el film d’un cert realisme màgic i un aire naïf.
La pel·lícula pateix d’una certa indefinició i sobretot de manca de ritme. Tot i que July intenta lligar les històries en un entramat de vides creuades, les històries acaben funcionant millor com a col·lecció de capítols independents que com a unitat argumental, que resulta en alguns moments una mica massa forçada. Per això el film com a conjunt deixa una mica fred, però tot i això algunes seqüències, com ara la conversa entre el sabater i l’artista en la que reconstrueixen la trajectòria sentimental d’una parella, destaquen per si soles. En totes aquestes històries es perceben les inquietuts d’una artista emergent però massa impacient, que ha ofegat la pel·lícula amb un excés d’idees diverses. Però tot i això, costa molt posicionar-se completament a favor o completament en contra d’aquesta cinta i, avui per avui, trobar una pel·lícula que no deixi absolutament indiferent és una autèntica rara avis.
Technorati Tags: cinema
dijous, de desembre 29
dimecres, de desembre 28
Nadala estatutària
Un company de feina m'ha passat aquesta Nadala de nova creació. L'heu de cantar a ritme del Fum, Fum, Fum. Preparats...!?
Era el trenta de setembre
Es, ta, tut
Quan ho aprova el Parlament
Es, ta, tut
És el fruit d’un gran consens, d’una il·lusió, d’una nació
Ja veieu que hi diu Espanya
La resposta a ningú estranya
Es, ta, tut
Hi haurà doncs xirinola
Es, ta, tut
Al PP li bull la gola
Es, ta, tut
És l’Acebes perillós i en Zaplana un fastigós
Però si vols posar-te a tope
Escola el matí a la Cope
Es, ta, tut
Cal que tots estem atents
Es, ta, tut
Pel que es veu som els dolents
Es, ta, tut
Ara és l’hora catalans, hem de dir prou, no més enganys
Amb el dret de la paraula
I les raons sobre la taula(*)
Es, ta, tut
L’any vinent no serà fàcil
Es, ta, tut
Però hi tenim quelcom a dir
Es, ta, tut
I si cal tots al carrer, jo hi aniré i tu també
Ja n’hi ha prou de fer l’idiota
Exigim el que ens pertoca (més lent i sostingut)
Ess, taa, tuuuut
(*) Es pot substituir "les raons" pel que es consideri més adient
dimarts, de desembre 27
Molt que més un fantasma
Alguien voló sobre el nido del cuco, Próxima parada Greenwich Village, El gran Gatsby, Amadeus, Valmont, Batman returns, La princesita, Homer & Eddie, Two Much, El escándalo de Larry Flint, Man on the moon...
I encara hi ha qui gosa resumir la llarguíssima trajectòria del desaparegut Vincent Schiavelli dient que feia de fantasma a Ghost!
dissabte, de desembre 24
dijous, de desembre 22
dimecres, de desembre 21
Refer els clàssics
Peter Jackson combina l’exercici de nostàlgia cinèfila amb l’exhibició megalòmana en la seva versió de King Kong. L’acció ara no té lloc en el present sinó que se situa l’any 1933, justament l’any en que es va rodar el film original i al que es fa una simpàtica referència per boca de l’actor Jack Black.
Jackson ha fet una adaptació pràcticament literal que intenta conservar intacte l’esperit de la història, però revestida amb una espectacular capa d’efectes especials entre els que destaca per sobre de tots el sistema d’animació del goril·la, que indiscutiblement guanya amb expressivitat, emotivitat i realisme. La resta d’efectes s’han fet servir per potenciar l’acció i les aventures que tenen lloc a l’illa, amb l’excel·lent persecució de dinosaures, la lluita del goril·la i el tiranosaure o el més discutible atac dels insectes gegants, seqüències que, com la llarga presentació dels personatges, contribueixen a dilatar inútilment el metratge.
I és que aquest King Kong sobrepassa les tres hores i, si bé aconsegueix mantenir un ritme constant i no decaure gràcies a emocionants escenes d’acció, no deixa de resultar excessivament superficial, ja que només s’entreté en detalls insignificants i no aporta cap nova visió de la història. Jackson se sent còmode gestionant l’aparatositat d’una gran producció, però no destaca com a guionista i, per això, la seva pel·lícula, que diverteix i emociona, també acaba convidant a reflexionar sobre si val realment la pena l’esforç de refer un clàssic per no aportar-hi absolutament res de nou.
Technorati Tags: cinema
dimarts, de desembre 20
Fórmula
El banquete de boda + Cabalga con el diablo = Brokeback Mountain
I encara hi haurà qui se sorprengui perquè un taiwanès hagi dirigit un western gai...
dilluns, de desembre 19
diumenge, de desembre 18
dissabte, de desembre 17
Pacifisme ensucrat
Feliz Navidad és una gran coproducció europea que busca emular l’èxit de títols com Los chicos del coro o Goodbye Lenin. Tres joves promeses del cinema europeu –Daniel Brülh (Goodbye Lenin), Guillaume Canet (Vidocq) i Benno Fürmann (La princesa y el guerrero)– protagonitzen aquesta història de bons sentiments nadalencs basada en uns fets reals que van tenir lloc una nit de Nadal en plena I Guerra Mundial. Un grup de soldats escocesos i francesos del front aliat i un altre de l’alemany van pactar una treva per poder celebrar el Nadal, durant la qual els soldats dels diferents bàndols van fer amistat. Després d’aquests fets, l’enfrontament armat es va suspendre fins que els alts comandaments van tallar en sec la situació.
L’interès d’aquesta història radica en la seva denúncia a l’absurditat de la guerra i en el missatge conciliador i pacifista que es desprèn d’aquest capítol tan poc conegut de la història. El debutant Christian Carion el reconstrueix a partir d’un guió molt pla i convencional que se centra en un reduït i representatiu grup de personatges –els oficials dels tres bàndols, alguns soldats rasos i una parella de cantants d’òpera. Carion ha apostat per recrear els moments més emotius, ratllant l’ensucrament i fent servir el recurs fàcil i infal·lible de la música per fer saltar la llàgrima fàcil en escenes com la de l’improvisat concert de nadales a les trinxeres. En canvi, es passa de puntetes per altres aspectes més polèmics de la història, com ara l’actitud reaccionària de l’Església catòlica i de l’exèrcit en assabentar-se de la insubmissió dels soldats.
Technorati Tags: cinema
divendres, de desembre 16
dijous, de desembre 15
Elegant decadència
Les ciutats que han estat capitals de grans imperis conserven entre les pedres el record de la grandesa que s’ha deixat enrera. És aquesta elegant decadència les que les dota d’un encant especial. I costa molt resistir-s’hi si, a sobre, la ciutat creix al voltant d’un riu i pels seus carrers hi circulen tranvies. Així és Lisboa. I la Lisboa que hem pogut copsar en els quatre dies de pont té també l’encant d’un sol despistat enmig del fred de desembre, el fum de les parades de castanyes que entela els carrers, els enllumenats de Nadal, els fados que sonen a cafès i bars, les bicas i els galaos, les mil i una receptes de bacalhau de les iaies portugueses, els dolços de crema i de nata, el silenci sobtat d’un tranvia que s’atura, el soroll del tranvia que grinyola quan enfila de nou el carrer, ascensors i escales, rajoles de colors i roba estesa, el castell al cap i el Tajo als peus, l’Atlàntic de lluny, l’amanerat gòtic manuelí de los Jerónimos, el llarg passeig fins la torre de Betlem, les nútries i els pingüins divertits de l’Oceanari al Parque das Naçoes, les vistes aères del pont Vasco da Gama des del funicular, les vistes de la ciutat des de la planta 18 de l'hotel i les joies –pictòriques, arqueològiques, decoratives- de Calouste Gulbenkian.
Technorati Tags: viatges
dimecres, de desembre 14
dimarts, de desembre 13
Secrets
Creieu que que si les escoltem atentament, les parets d'Angkor Vat explicaran els secrets d'una història d'amor impossible?
Convidats de pedra
Una esplèndida i compenetrada plantilla d’actors aconsegueix fer riure, emocionar, neguitejar i incomodar a parts iguals una platea convertida, per art d’una estudiada escenografia, en convidat de pedra del banquet familiar que serveix de fil conductor de Celebració.
L’adaptació teatral de la pel·lícula del mateix títol –iniciadora del moviment Dogma apadrinat per Lars Von Trier– potser perd en aquest canvi de format el nervi de la càmera en mà i el detall dels primers plans cinematogràfics, però guanya en implicació psicològica del públic. Així, al llarg de dues hores, l’espectador s’horroritza pel terrible secret desvetllat amb absoluta serenor pel fill gran (correcte Lluís Villanueva); somriu amb els catúfols de l’avi (divertit contrapunt de Santi Sans) inconscient de la monstruositat comesa pel seu fill (Carles Canut, impecable); sent la ràbia que transmeten els crits i les corredisses nervioses dels actors amunt i avall de la platea; es commou davant l’aparició fantasmagòrica de la filla morta; i s’angoixa conscient que els moments de distensió són només respirs agònics en una lenta descomposició familiar que es mostra sense concessions.
La tensió in crescendo s’aconsegueix també gràcies a l’ús dels efectes sonors del vidre i de l’aigua; a la il·luminació que evoluciona del groc a un dramàtic to vermell; així com a l’atrevit concepte de l’espai escènic que resol hàbilment les accions paral·leles de la pel·lícula, que crea parets invisibles que deixen al descobert els secrets i les misèries que defineixen i alhora condemnen aquesta familia.
Technorati Tags: teatre
dimecres, de desembre 7
De pont
El pont Vasco de Gama de Lisboa és el més llarg d'Europa. Fa 17,2 quilòmetres de llarg i 30 d'ample i connecta les dues voreres del riu Tajo al seu pas per la capital de Portugal. El pont té sis carrils de circulació i està construit sobre una espectacular estructura de pilars de la que destaca el tram suspès sobre dues grans torres. El pont, que porta el nom de l'explorador Vasco de Gama, es va inaugurar el 1998 en commemoració del V centenari de la seva arribada a l'Índia. A més, està construit molt a prop del Parque das Nações, on es va celebrar l'Expo Universal del 98. Passarem el pont al pont comprovant si és tan espectacular com sembla.
Impecablement impersonal
La versió que Roman Polanski signa del clàssic de Charles Dickens Oliver Twist funciona més com a aproximació d’un dels títols cabdals de la literatura juvenil als nous públics que no pas com una interpretació crítica de la obra. Polanski no busca noves lectures de la novel·la sinó que la trasllada obedientment, fent gala d’un classicisme narratiu que queda d’alguna manera justificat per l’origen literari de la història, i apostant per una posada en escena que s’inspirada en les il·lustracions clàssiques de l’època.
En aquest sentit, el director d’El Pianista demostra que l’experiència és un grau i que, això no se li pot negar, sap dirigir actors, sap fer moure els extres, sap com enquadrar, sap com muntar, sap posar la música i sap aconseguir que una història vagi en continu crescendo. A favor de Polanski també s’ha de dir que sap treure partit dels nens -que sempre són complicats de dirigir-, i sobretot, que sap esquivar la llàgrima fàcil a la que tant convida l’obra de Dickens.
Però també s’ha de lamentar que el director que va commocionar amb films com Repulsión i La semilla del diablo hagi renunciat de forma tant evident a la seva emprempta d’autor. Oliver Twist és una obra impecable, però massa impersonal. Cal rebuscar molt en els petits detalls, com ara la grotesca lletjor dels personatges (com el Fagin de Ben Kingsley) o alguns apunts més «truculents» (la sang en la mort de la jove Nancy, per exemple) per reconèixer la seva mà. En aquest sentit Polanski no trascendeix ni fa història, però el seu film dóna l’oportunitat per gaudir d’un tipus de cinema que, per correcció i classicisme, ja no es fa.
Technorati Tags: cinema
dilluns, de desembre 5
diumenge, de desembre 4
En Harry creix, les pel·lícules també
En Harry Potter es fa gran i, amb ell, les seves pel·lícules. Mike Newell, un director capaç de saltar d’un gènere a un altre sense dificultats, signa la que és fins al moment la millor de les adaptacions al cinema de les novel·les de J.K. Rowling, Harry Potter y el caliz de fuego.
La cinta, més fosca que les precedents, combina en elegant equilibri la comèdia amb l’aventura i la fantasia, els primers amors adolescents amb el drama d’un argument que guanya en profunditat sense arribar de perdre, això si, la seva vocació de cinema d’entreteniment per a tots els públics. Les prop de tres hores que dura Harry Potter y el caliz de fuego passen en un obrir i tancar d’ulls gràcies a l’encert de Newell, que ha sabut ordenar els elements i dossificar l’acció en un guió ple de subtrames. S’agraeix especialment la trepidant brevetat del partit de quidditch i de les proves del campionat dels tres mags, en virtut d’altres seqüències que tenen un major pes, com ara la de l’esperada aparició del malvat Voldemort.
Un esplèndid Ralph Fiennes cobert de capes de maquillatge aporta tota l’experiència adquirida com a actor shakespearià per fer de Voldemort uns dels grans malvats del cinema actual, en una dels moments més èpics de la sèrie del jove aprenent de mag. Llàstima que Daniel Radcliffe no hagi evolucionat com a actor de la mateixa manera que les pel·lícules de Harry Potter, perquè la seva inexpressivitat desmereix aquesta cinta que diverteix i emociona més que mai i, el que és més important, fa desitjar amb candeletes l’estrena del proper episodi.
Technorati Tags: cinema
divendres, de desembre 2
Atac
L'Espai Isidor ha sucumbit a l'atac d'un virus gripal. Tornarem quan haguem guanyat la batalla...
Subscriure's a:
Missatges
(
Atom
)
