En Harry creix, les pel·lícules també

En Harry Potter es fa gran i, amb ell, les seves pel·lícules. Mike Newell, un director capaç de saltar d’un gènere a un altre sense dificultats, signa la que és fins al moment la millor de les adaptacions al cinema de les novel·les de J.K. Rowling, Harry Potter y el caliz de fuego.

La cinta, més fosca que les precedents, combina en elegant equilibri la comèdia amb l’aventura i la fantasia, els primers amors adolescents amb el drama d’un argument que guanya en profunditat sense arribar de perdre, això si, la seva vocació de cinema d’entreteniment per a tots els públics. Les prop de tres hores que dura Harry Potter y el caliz de fuego passen en un obrir i tancar d’ulls gràcies a l’encert de Newell, que ha sabut ordenar els elements i dossificar l’acció en un guió ple de subtrames. S’agraeix especialment la trepidant brevetat del partit de quidditch i de les proves del campionat dels tres mags, en virtut d’altres seqüències que tenen un major pes, com ara la de l’esperada aparició del malvat Voldemort.

Un esplèndid Ralph Fiennes cobert de capes de maquillatge aporta tota l’experiència adquirida com a actor shakespearià per fer de Voldemort uns dels grans malvats del cinema actual, en una dels moments més èpics de la sèrie del jove aprenent de mag. Llàstima que Daniel Radcliffe no hagi evolucionat com a actor de la mateixa manera que les pel·lícules de Harry Potter, perquè la seva inexpressivitat desmereix aquesta cinta que diverteix i emociona més que mai i, el que és més important, fa desitjar amb candeletes l’estrena del proper episodi.

Technorati Tags: cinema