Una esplèndida i compenetrada plantilla d’actors aconsegueix fer riure, emocionar, neguitejar i incomodar a parts iguals una platea convertida, per art d’una estudiada escenografia, en convidat de pedra del banquet familiar que serveix de fil conductor de Celebració.
L’adaptació teatral de la pel·lícula del mateix títol –iniciadora del moviment Dogma apadrinat per Lars Von Trier– potser perd en aquest canvi de format el nervi de la càmera en mà i el detall dels primers plans cinematogràfics, però guanya en implicació psicològica del públic. Així, al llarg de dues hores, l’espectador s’horroritza pel terrible secret desvetllat amb absoluta serenor pel fill gran (correcte Lluís Villanueva); somriu amb els catúfols de l’avi (divertit contrapunt de Santi Sans) inconscient de la monstruositat comesa pel seu fill (Carles Canut, impecable); sent la ràbia que transmeten els crits i les corredisses nervioses dels actors amunt i avall de la platea; es commou davant l’aparició fantasmagòrica de la filla morta; i s’angoixa conscient que els moments de distensió són només respirs agònics en una lenta descomposició familiar que es mostra sense concessions.
La tensió in crescendo s’aconsegueix també gràcies a l’ús dels efectes sonors del vidre i de l’aigua; a la il·luminació que evoluciona del groc a un dramàtic to vermell; així com a l’atrevit concepte de l’espai escènic que resol hàbilment les accions paral·leles de la pel·lícula, que crea parets invisibles que deixen al descobert els secrets i les misèries que defineixen i alhora condemnen aquesta familia.
Technorati Tags: teatre
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada