Elegant decadència

Les ciutats que han estat capitals de grans imperis conserven entre les pedres el record de la grandesa que s’ha deixat enrera. És aquesta elegant decadència les que les dota d’un encant especial. I costa molt resistir-s’hi si, a sobre, la ciutat creix al voltant d’un riu i pels seus carrers hi circulen tranvies. Així és Lisboa. I la Lisboa que hem pogut copsar en els quatre dies de pont té també l’encant d’un sol despistat enmig del fred de desembre, el fum de les parades de castanyes que entela els carrers, els enllumenats de Nadal, els fados que sonen a cafès i bars, les bicas i els galaos, les mil i una receptes de bacalhau de les iaies portugueses, els dolços de crema i de nata, el silenci sobtat d’un tranvia que s’atura, el soroll del tranvia que grinyola quan enfila de nou el carrer, ascensors i escales, rajoles de colors i roba estesa, el castell al cap i el Tajo als peus, l’Atlàntic de lluny, l’amanerat gòtic manuelí de los Jerónimos, el llarg passeig fins la torre de Betlem, les nútries i els pingüins divertits de l’Oceanari al Parque das Naçoes, les vistes aères del pont Vasco da Gama des del funicular, les vistes de la ciutat des de la planta 18 de l'hotel i les joies –pictòriques, arqueològiques, decoratives- de Calouste Gulbenkian.

Technorati Tags: viatges