Peter Jackson combina l’exercici de nostàlgia cinèfila amb l’exhibició megalòmana en la seva versió de King Kong. L’acció ara no té lloc en el present sinó que se situa l’any 1933, justament l’any en que es va rodar el film original i al que es fa una simpàtica referència per boca de l’actor Jack Black.
Jackson ha fet una adaptació pràcticament literal que intenta conservar intacte l’esperit de la història, però revestida amb una espectacular capa d’efectes especials entre els que destaca per sobre de tots el sistema d’animació del goril·la, que indiscutiblement guanya amb expressivitat, emotivitat i realisme. La resta d’efectes s’han fet servir per potenciar l’acció i les aventures que tenen lloc a l’illa, amb l’excel·lent persecució de dinosaures, la lluita del goril·la i el tiranosaure o el més discutible atac dels insectes gegants, seqüències que, com la llarga presentació dels personatges, contribueixen a dilatar inútilment el metratge.
I és que aquest King Kong sobrepassa les tres hores i, si bé aconsegueix mantenir un ritme constant i no decaure gràcies a emocionants escenes d’acció, no deixa de resultar excessivament superficial, ja que només s’entreté en detalls insignificants i no aporta cap nova visió de la història. Jackson se sent còmode gestionant l’aparatositat d’una gran producció, però no destaca com a guionista i, per això, la seva pel·lícula, que diverteix i emociona, també acaba convidant a reflexionar sobre si val realment la pena l’esforç de refer un clàssic per no aportar-hi absolutament res de nou.
Technorati Tags: cinema
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada