Lectura estival

La història d'un gos abandonat pels seus amos explicada sense paraules. Amb només quatre guixots a llapis la il·lustradora belga Gabrielle Vincent aconsegueix transmetre el terror, la solitut, la tristesa i finalment la tendresa. Tot un grapat de sentiments que prenen forma a traç de carbonet.

Un dels llibres il·lustrats més impressionants editats en els darrers anys, Un dia, un gos és també una emotiva denuncia de l'abandonament d'animals. De "lectura" obligada aquest estiu, sobretot per aquells que es desfan del seu gos quan arriben les vacances.

Goldsmith en silenci

Jerry Goldsmith era un dels grans compositors de bandes sonores de la història del cinema. Alumne d’Alex North i Micklos Rozsa, Goldsmith va composar més de 300 bandes sonores. La seva capacitat per adaptar-se a qualsevol projecte li han possibilitat treballar a films de ciència ficció com El planeta de los simios, Star Trek o Desafío total, pel·lícules de terror com Alien o La profecía, una nombrosa quantitat de westerns com Río Conchos o Morituri, films bèl·lics com Patton o Tora! Tora! Tora!, Cinema negre a cintes com Chinatown i L.A. Confidential ; o drames com Freud, Los niños de Brasil i Papillon. Tot i el seu gran currículum que supera les 300 bandes sonores, Goldsmith no ha tingut la popularitat de, per exemple, John Williams ni la seva gran tasca per emocionar al cinema ha estat mai reconeguda (només va guanyar un oscar per La profecía).

Si ens parem una estonar a rumiar, moltes de les pel·lícules citades anteriorment destaquen per la música. Què seria de La profecía sense el seu terrorífic i esgarrifós Ave Satani, dels violins destripats d’Alien, dels sorolls experimentals d’El planeta de los simios, de les marxes militars de Patton que tants cops li han fet repetir després. Si eleminem la música de Goldsmith es perd un 50% (més en molts casos) de l’eficàcia de la pel·lícula. Perquè no ha estat popular? Per la seva renúncia a la melodia fàcil (a veure si aprenem Barry i Williams), per voler renovar el món de la composició de bandes sonores amb l’utlització de nombros nous instruments (entre ells el sampler), per primar la pel·lícula, les imatges, per sobre del “seu estil”. Per aquests motius i per molts més (Gremlins, exploradores, la momia, Small soldiers, Matinée i la gloriosa versió europea de Legend).

Teatre per la pau

Això és el em va semblar Morir a Bagdad en l'estrena a Mataró l'any 2003:

S’havien aixecat grans expectatives amb l’obra Morir a Bagdad. El dia de la preestrena es podia percebre la curiositat dels espectadors que hi van assistir, autors dels textos, periodistes i familiars, la majoria. L’escenari, ubicat en un espai poc habitual com l’Hort del Rector, ja feia presagiar que l’experiència seria, com a mínim, diferent.

L’espectador, amb una lot i una cadira de platja, podia decidir quin monòleg sentir: el d’una jove testimoni dels saquejos al museu arqueològic, el d’un corresponsal de guerra, el d’un pallasso sense fronteres... Els morts reciten a cau d’orella i això obliga l’espectador a apropar-se a l’actor, estirat al taüt, de manera que l’escenari es converteix en un vetllatori.

De monòlegs, potser una mica massa llargs, només se’n poden sentir quatre o cinc, perquè un avís de bombardeig trenca l’atmosfera de vetllatori i dóna pas a un epíleg final massa sentimentalista que reincideix en una idea que ja havia quedat prou clara durant l’espectacle en si: la de l’absurditat de la guerra, sigui quina sigui.
 

El soldat d'Esparta

David Mamet, prestigiós dramaturg i excel·lent guionista, ha desenvolupat també una notable carrera com a director que li ha permès aprofundir en les seves principals obsessions: les falses aparences, la manipulació i els enganys.

Spartan, la seva darrera pel·lícula reincideix en aquestes qüestions i ho fa seguint una estructura narrativa molt mametiana, amb una trama plena de girs i trampes i diàlegs que amaguen més coses de les que realment expressen. Mamet, reconegut jugador de jocs d’atzar, fa moure els seus personatges com si fossin fitxes d’un joc d’estratègia en una història que denuncia la corrupció del poder i la falsa moral dels governants.

Quan a Leonides, rei d’Esparta, els seus aliats li demanaven ajuda els enviava només un home. Aquest espartà solitari és, al film de Mamet, un soldat d’èlit de l’exercit nordamericà (Val kilmer) amb la missió de rescatar la filla del president dels Estats Units, segrestada per una xarxa de tràfic de blanques. A mitja investigació el cos de la noia apareix ofegat i l’operació s’aborta. Però el marine espartà descobreix que en realitat la noia continua viva i decidiex mantenir-se fidel a les regles d’honor de la guerra i arribar fins el final.

Si aconsegueix o no rescatar la noia -de fet, mai s’acaba de dir que la noia és la «primera filla»- deixa en aquest punt de tenir importància, perquè Mamet prefereix centrar l’atenció en les mentides i la manipulació del govern i en els «efectes colaterals» que aquesta impunitat acaba tenint en tercers.

Un toc de color

Aquest és l'article que he trobat al Periódico sobre la Marina Maass:

Arte lleno de color
Gatos de ojos grandes y colores variados, a veces imposibles, se asoman a un mantel de hule. Muñecas de ropa levantan las manitas de fieltro para saludar. Personajes de todas las razas y mirada bondadosa sonríen cómplices en los cuadros. Un mueble antiguo, recogido de la calle, adquiere nueva vida pintado de verde claro. En el taller de Marina Maass parece que el mundo se vuelve amable. "Afuera hay mucho gris. Hay que ponerle un toque de color a las cosas", explica esta joven artista plástica argentina, de 31 años.

Marina llegó a Barcelona hace seis años, tras una temporada en Mallorca, y asegura sentirse "en su casa". "La ciudad me recibió con los brazos abiertos y me animó a pintar. En mi obra está lo que me inspira Barcelona. La mezcla de culturas, la diversidad de gente que he conocido aquí me hacen pintar de esta manera", explica.

De padre y hermanos pintores, y amante del teatro y la escenografía, empezó de niña haciendo manualidades, recortando figuras de papel y pintando cantos rodados. Y ahora, desde su taller de la calle de Jupi número 4, en Barcelona, presta su estilo a cuadros, móviles, lámparas, muebles --"muchos los encuentro en la calle y los pinto", explica--, ropa, zapatos y complementos. "Me dicen que lo que hago es para niños, pero no sólo es para ellos. También es para los mayores que tienen espíritu de niño", sentencia.

Su obra puede disfrutarse en pequeños locales y también en bares del centro histórico de Barcelona. "Entrar en grandes salas y galerías es muy difícil", aclara. Y últimamente, como ella misma explica, "los personajes se escapan de los cuadros a la calle". Hace unos meses que Marina aporta poesía a las calles pintando sus gatos y sus muñecos en algunas paredes. Paseando por el Raval, el Barri Gòtic y por la zona de la plaza de los Traginers pueden verse sus personajes, mirando con ojos de sorpresa al transeúnte.

I aquest és el quadre que jo tinc a casa meva de la Marina Maass:



... es titula Dame un besito. Què us sembla?

Experiència emocional

Us enrecordeu, quan anaveu a l’escola, dels dies en què no feieu classe perquè tocava una pel·lícula? Era una fita extraordinària, perquè durant una bona estona us permetíen oblidar-vos dels llibres, els quaderns i els problemes de mates i podieu deixar volar la imaginació. A la meva escola, de fet, aquesta alegria es donava en molt poques ocasions i acostumava a fer-se coincidint amb la patrona de l’escola, que era de monges. Així, l’11 de febrer, per la Mare de Déu de Lourdes, les “hermanas” ens passaven La canción de Bernardette i jo, molt abans de descobrir totes les perversions òptiques del setè art, era feliç. Dues hores després s’acabava tota vinculació escolar amb el món del cinema.

L’altre dia vaig sentir una conferència d’en Jaume Cela en què parlava de la poca relació entre l’escola i el cinema. El mestre reflexionava sobre l’ús que encara ara se li dóna a les aules a l’únic art nascut al segle XX. Avui, per a la majoria de mestres, la “pel·lícula” és un bon sistema per entretenir les criatures una estona. Com a màxim, es fa servir el cinema per il·lustrar, amb major o menor fortuna, el tema que s’està treballant aquella setmana. Però pocs són els professionals de l’educació que fan una aposta decidida pel cinema de la mateixa manera que s’ensenya plàstica, gimnàstica o anglès. El cinema, com tots els llenguatges, té els seus propis codis i estrctures i, cal una mínima educació prèvia per entendre’l en totes les seves dimensions. Contràriament, el cinema estarà condemnat a espectacle de fireta, i poca cosa més. Per això, deixeu-me que m’apropïi d’una idea d’en Jaume Cela, la que diu que cal que les escoles treballin el coneixement i el llenguatge cinematogràfic i l’experiència emocional de veure un film.

Ara és la vostra

Ho he agafat de MoonSA

Recomaneu-me:

1. una pel·lícula
2. un llibre
3. un artista musical, un àlbum o una cançó
4. un blog que no tingui entre els meus enllaços
5. alguna cosa per sopar
6. una pàgina web

... afegiu-m'ho en els comentaris i després, poseu-ho també al vostre blog...

Música per a una il·lusió

Ahir a l’Auditori vaig poder constatar dues coses. Que el cinema és màgia i que ens encanta viure d’il·lusions. L’espectacle girava al voltant de l’Univers Chomón, que va ser un dels pioners del cinema mut tant o més imaginatiu que Méliès, el del Viatge a la lluna. En Chomón, va néixer a Terol l’any 1871 i va viure envoltat de pallassos, malabaristes, ballarines, mags i fenomens de tota mena. Va provar el teatre, la fotografia, l’escritura i fins i tot va ser inventor. Però va ser el cinema el que li va permetre arribar allà on els millors màgics havien hagut de claudicar. A les seves pel·lícules tot és fantàstic i tot és possible, i al cap de cent anys, tot és encara nou i sorprenent.

Ahir a l’Auditori vaig viatjar un segle enrera, quan el cinema encara era una atracció de fira d’infinites possibilitats i futur incert. Chomón, que va morir el mateix any que el cinema començava a parlar, va ser també pioner dels efectes especials i de l’animació i, a hores d’ara, potser s’han perfeccionat les tècniques però us asseguro que no s’han millorat les propostes.

De tant en tant, entre curt i curt, la màgia traspassava la pantalla i es feia realitat ara i aquí, davant un públic meravellat encara pel màgic –el de l’espectacle es diu Hausson- que treu monedes de darrera les orelles i que es capaç de partir en tres trossos a la seva ajudant amagada dins una caixa. I tot, amb la única veu del piano de Jordi Sabatés.

La máquina de les notícies

He trobat aquest article d'en Victor Amela a La Vanguardia d'avui...

En el Telenotícies veo imágenes de un joven zarandeado por un toro, dos toros, ¡tres toros! en una calle de Pamplona. Estremecedoras, de miedo. Sobre las imágenes, la voz del presentador me dice: “Un joven de Sabadell fue cogido por un toro en el encierro de los Sanfermines de hoy. Sabremos cómo se encuentra... dentro de unos momentos”. Y aquí entra un (largo) bloque de anuncios.

Los Telenotícies han aprendido a usar las técnicas del suspense cinematográfico, de los culebrones y teleseries de ficción, de los viejos folletines novecentistas por entregas, en suma. Los informativos hacen ahora lo que hacía el pionero Julián Lago en La máquina de la verdad hace ua docena de años, ¿te acuerdas?: “No me lo diga ahora. Dígamelo... ¡después de la publicidad!”.

Todos los informativos televisivos aplican esta fórmula desde hace algún tiempo, y de modo cada vez más refinado. Se abren los telediarios con imágenes espectaculares, se anuncia su repetición para atrapar al telespectador, se dosifican estratégicamente informaciones e imágenes para mantener la tensión narrativa desde el sumario hasta el cierre del telenoticiario. Es muy lógico: al fin, los informativos televisivos nacieron en la televisión norteamericana por un imperativo legal, y las cadenas decidieron aplicar a esa narración informativa todos los trucos y recursos del cine de Hollywood.

En la televisión, la información es siempre una rama del espectáculo, como es natural. Los telediarios se parecerán cada vez más a obras de teatro, telecomedias, melodramas. Cada vez se parecerá más un Telenotícies a un show de Buenafuente, por lógica.

Por otro lado, recuerdo ahora la convulsión que hace años provocó la inclusión de cortes publicitarios en los Telenotícies: sonó a blasfemia, como a imprimir publicidad en la camiseta del Barça. Qué antiguos éramos. Lo lógico sería que los presentadores de telediarios portasen publicidad en la camisa y bebiesen de alguna botella cuya etiqueta fuese bien visible. Ah, y me pregunto a qué esperan para cerrar el informativo dándose un beso en la boca.

Fins sempre...

i gràcies per tot.