Ahir a l’Auditori vaig poder constatar dues coses. Que el cinema és màgia i que ens encanta viure d’il·lusions. L’espectacle girava al voltant de l’Univers Chomón, que va ser un dels pioners del cinema mut tant o més imaginatiu que Méliès, el del Viatge a la lluna. En Chomón, va néixer a Terol l’any 1871 i va viure envoltat de pallassos, malabaristes, ballarines, mags i fenomens de tota mena. Va provar el teatre, la fotografia, l’escritura i fins i tot va ser inventor. Però va ser el cinema el que li va permetre arribar allà on els millors màgics havien hagut de claudicar. A les seves pel·lícules tot és fantàstic i tot és possible, i al cap de cent anys, tot és encara nou i sorprenent.
Ahir a l’Auditori vaig viatjar un segle enrera, quan el cinema encara era una atracció de fira d’infinites possibilitats i futur incert. Chomón, que va morir el mateix any que el cinema començava a parlar, va ser també pioner dels efectes especials i de l’animació i, a hores d’ara, potser s’han perfeccionat les tècniques però us asseguro que no s’han millorat les propostes.
De tant en tant, entre curt i curt, la màgia traspassava la pantalla i es feia realitat ara i aquí, davant un públic meravellat encara pel màgic –el de l’espectacle es diu Hausson- que treu monedes de darrera les orelles i que es capaç de partir en tres trossos a la seva ajudant amagada dins una caixa. I tot, amb la única veu del piano de Jordi Sabatés.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada