Us enrecordeu, quan anaveu a l’escola, dels dies en què no feieu classe perquè tocava una pel·lícula? Era una fita extraordinària, perquè durant una bona estona us permetíen oblidar-vos dels llibres, els quaderns i els problemes de mates i podieu deixar volar la imaginació. A la meva escola, de fet, aquesta alegria es donava en molt poques ocasions i acostumava a fer-se coincidint amb la patrona de l’escola, que era de monges. Així, l’11 de febrer, per la Mare de Déu de Lourdes, les “hermanas” ens passaven La canción de Bernardette i jo, molt abans de descobrir totes les perversions òptiques del setè art, era feliç. Dues hores després s’acabava tota vinculació escolar amb el món del cinema.
L’altre dia vaig sentir una conferència d’en Jaume Cela en què parlava de la poca relació entre l’escola i el cinema. El mestre reflexionava sobre l’ús que encara ara se li dóna a les aules a l’únic art nascut al segle XX. Avui, per a la majoria de mestres, la “pel·lícula” és un bon sistema per entretenir les criatures una estona. Com a màxim, es fa servir el cinema per il·lustrar, amb major o menor fortuna, el tema que s’està treballant aquella setmana. Però pocs són els professionals de l’educació que fan una aposta decidida pel cinema de la mateixa manera que s’ensenya plàstica, gimnàstica o anglès. El cinema, com tots els llenguatges, té els seus propis codis i estrctures i, cal una mínima educació prèvia per entendre’l en totes les seves dimensions. Contràriament, el cinema estarà condemnat a espectacle de fireta, i poca cosa més. Per això, deixeu-me que m’apropïi d’una idea d’en Jaume Cela, la que diu que cal que les escoles treballin el coneixement i el llenguatge cinematogràfic i l’experiència emocional de veure un film.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada