Això és el em va semblar Morir a Bagdad en l'estrena a Mataró l'any 2003:
S’havien aixecat grans expectatives amb l’obra Morir a Bagdad. El dia de la preestrena es podia percebre la curiositat dels espectadors que hi van assistir, autors dels textos, periodistes i familiars, la majoria. L’escenari, ubicat en un espai poc habitual com l’Hort del Rector, ja feia presagiar que l’experiència seria, com a mínim, diferent.
L’espectador, amb una lot i una cadira de platja, podia decidir quin monòleg sentir: el d’una jove testimoni dels saquejos al museu arqueològic, el d’un corresponsal de guerra, el d’un pallasso sense fronteres... Els morts reciten a cau d’orella i això obliga l’espectador a apropar-se a l’actor, estirat al taüt, de manera que l’escenari es converteix en un vetllatori.
De monòlegs, potser una mica massa llargs, només se’n poden sentir quatre o cinc, perquè un avís de bombardeig trenca l’atmosfera de vetllatori i dóna pas a un epíleg final massa sentimentalista que reincideix en una idea que ja havia quedat prou clara durant l’espectacle en si: la de l’absurditat de la guerra, sigui quina sigui.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada