David Mamet, prestigiós dramaturg i excel·lent guionista, ha desenvolupat també una notable carrera com a director que li ha permès aprofundir en les seves principals obsessions: les falses aparences, la manipulació i els enganys.
Spartan, la seva darrera pel·lícula reincideix en aquestes qüestions i ho fa seguint una estructura narrativa molt mametiana, amb una trama plena de girs i trampes i diàlegs que amaguen més coses de les que realment expressen. Mamet, reconegut jugador de jocs d’atzar, fa moure els seus personatges com si fossin fitxes d’un joc d’estratègia en una història que denuncia la corrupció del poder i la falsa moral dels governants.
Quan a Leonides, rei d’Esparta, els seus aliats li demanaven ajuda els enviava només un home. Aquest espartà solitari és, al film de Mamet, un soldat d’èlit de l’exercit nordamericà (Val kilmer) amb la missió de rescatar la filla del president dels Estats Units, segrestada per una xarxa de tràfic de blanques. A mitja investigació el cos de la noia apareix ofegat i l’operació s’aborta. Però el marine espartà descobreix que en realitat la noia continua viva i decidiex mantenir-se fidel a les regles d’honor de la guerra i arribar fins el final.
Si aconsegueix o no rescatar la noia -de fet, mai s’acaba de dir que la noia és la «primera filla»- deixa en aquest punt de tenir importància, perquè Mamet prefereix centrar l’atenció en les mentides i la manipulació del govern i en els «efectes colaterals» que aquesta impunitat acaba tenint en tercers.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada