“Has de copsar l’esperit dels gàngsters”. Aquest és el consell que li dóna Byung-du, un ambiciós jove que intenta fer-se un lloc important en la família mafiosa, al seu amic Min-ho, director de cinema que vol fer "la" gran pel·lícula de gàngsters. Aquest és també el moment en què s’uneixen dues trames que fins llavors semblaven formar part de dos nivells diferents de realitat, i que suposa un inesperat i sorprenent gir de l’argument d’una pel·lícula de filiació ambigua: A dirty Carnival és una història coreana de gànsgters de pares fàcilment identificables –hi ha escenes deliberadament calcades d’El Padrino o d’Uno de los nuestros, entre d’altres. Però també és un originalíssim exemple de cinema dins el cinema, on el cineasta s’acaba convertint en personatge central de la seva pròpia ficció. Una refrescant fusió de gèneres que avui per avui només sembla possible a Corea del Sud i que també ens recorda com el cinema ens ha mostrat –i mitificat- què són i com viuen els gàngsters.
El film segueix la clàssica estructura de l’ascens i la caiguda, centrada en el jove mafiós amb pocs escrúpols i molta presa per triomfar, personatge que li va valdre a Jo In-seong el merescut premi al millor actor als Korean Film Awards del 2006. El guió, que segueix l’evolució pròpia d’aquest tipus de pel·lícula, està calculat en canvi per anar sempre un pas per endavant de l’espectador i trencar les expectatives just en el darrer minut. El director i guionista Yoo Ha fa gala d’un pols narratiu molt àgil i elegantment rabiós en una pel·lícula tensa i violenta, puntejada per baralles hiperrealistes i per cançons de karaoke, un recurs hàbil per aprofundir en els sentiments d’uns personatges incapaços d’expressar-los per si mateixos. Amb gran austeritat, A dirty carnival aconsegueix una inusual profunditat psicològica i un important impacte emocional que l’acaben de confirmar com un dels grans títols del nou cinema coreà.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada