L’efecte papallona: allò que tè lloc en un lloc determinat –la capital, moderna i nerviosa- tindrà una repercusió en l’indret més inesperat. Qui els havia de dir als Gallardo, una senzilla família de camperols filipins, que la seva existència modesta i tranquil·la entre palmeres i camps d’arròs es veuria trasbalsada, condicionada, extingida per la convulsa activitat política que va patir aquesta antiga colònia espanyola entre el 1971 i fins el 1987. Són els anys de Ferdinand Marcos i Imelda, la dels mil parells de sabates; de Cory Aquino i de l’assassinat de Ninoy. Anys de confusió i violència que el director Lav Díaz retrata a Evolution of a Filipino Family, la pel·lícula que es va poder veure al BAFF el diumenge dia 8 en una maratoniana sessió que no tothom va ser capaç de suportar. I és que Díaz es pren el seu temps. Ni més ni menys que deu llarguíssimes horas (600 minuts) va durar aquest monumental melodrama filipí, una mena de versió oriental de Cien años de soledad, el Novecento de les Filipines.
Lav Díaz segueix els passos d’una saga familiar encapçalada per l’àvia Puring, els seus fills i les seves netes, i també Raynaldo, un infant abandonat al carrer i acollit pels Gallardo, abandonat i acollit de nou per una familia de miners després d’haver matat els assassins de la seva mare adoptiva. El director mostra la violència quotidiana amb contundència i fredor, amb moments tan brillants i exasperants com l’agonia i la mort del pare de familia, que dura exactament 21 minuts de rellotge. Aquesta evolució familiar transcorre en paral·lel a les seqüències reals de les protestes socials i les manifestacions al carrer: les imatges documentals aporten dimensió al missatge de conjunt; i en deu hores també hi ha temps per incloure imatges de fals documental, la del testimoni reconstruit de Lino Brocka, el director de cinema filipí més important de la història, que representa simbòlicament el compromís polític de l’art i la crítica contra la censura i la manca de llibertat.
La pel·lícula va ser rodada durant nou anys amb càmera digital, en un blanc i negre poc depurat, amb un irregular so ambient i amb una total economia de mitjans, però també amb una tensa energia que es desprèn fins i tot de les llarguíssimes seqüències on no passa absolutament res més que el temps. El pols de Lav Díaz és desordenat i dispers, però en el muntatge, ple de flashbacks i salts narratius, s’acaba definint un ordre propi, puntejat per llargs silencis que només es trenquen per la veu dels actors dels culebrots radiofònics, l’opi del poble en plena dictadura, i per interludis musicals on sonen les antigues havaneres dels mariners espanyols reconvertides en cançons tradicionals filipines. En deu hores de metratge es poden copsar molts ritmes vitals. El ritme de vida de la familia de camperols el marca la terra, el temps de la sembra i el temps de la collita. El ritme del país el marca la llei marcial, el toc de queda, el cop d’estat que colpeja també l’existència remota en plena selva. El ritme d’Evolució d’una familia filipina es basa precisament en trencar continuament aquests ritmes i desconstruir el temps, i és aquest desconcert continu el que aconsegueix mantenir atent l’espectador voluntariós durant aquestes monumentals deu hores de pel·lícula.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada