El factor humà

L’estrena de ‘El topo’ ha coincidit amb la projecció en sales de la quarta entrega de ‘Misión Imposible’, dues pel·lícules que gairebé es poden entendre com l’anvers i el revers d’una mateixa història. Mentre que la superproducció protagonitzada per Tom Cruise és tot un festival de focs d’artifici, el film que signa el suec Tomas Alfredson, amb un punt de partida argumental molt similar, destaca per la sobrietat, la contenció i la mesura. Una conté tota l’acció i l’altra sembla la versió parlada, explicada, aprofundida. Alfredson juga amb l’avantatge d’un dels títols clàssics de la novel·la d’espies i una de les obres més conegudes de John Le Carré. Però tot i el sòlid origen literari, no era fàcil traslladar la seva complexitat a pel·lícula i fer-ho competint amb l’espectacularitat que sembla que el públic reclama al cinema d’espies i d’acció.

El director Tomas Alfredson, que va despuntar amb una altra adaptació literària, la celebrada ‘Déjame entrar’, sembla tenir bona mà per crear atmosferes tenses i opressives i fa gala d’una realització elegant i austera, amb una estètica molt dels anys setanta i a l’hora tan moderna que li aporta al film certa atemporalitat. Però sobretot, és capaç de fer aflorar l’emoció en contextos freds i sobris com el que proposta també ‘El topo’, una trama d’espionatge ambientada en plena guerra freda, relatada i resolta a través de la intel·ligència observadora de l’agent Smiley, un Gary Oldman a punt d’Oscar i molt ben acompanyat per un repartiment més que solvent, i un altre dels grans encerts d’aquest film que d’alguna manera també ens parla de l’absurd de l’enfrontament i la guerra i de com tot plegat queda condicionat pel factor humà.

Crítica publicada a Capgròs

A punt pel Nadal...

Deliciosament increïble

Torna l’espia Ethan Hunt amb el rostre de Tom Cruise i aventures cada vegada més descabellades, en una nova entrega de la sèrie Mision: Imposible. En aquesta ocasió, és Brad Bird qui recull el testimoni de cineastes com Brian de Palma, John Woo i J.J.Abrams, en la seva primera pel·lícula amb personatges reals. El responsable de grans èxits de l’animació recent com Ratatouille o Los increïbles ha sabut traslladar a un film d’acció "adult" la capacitat que va demostrar per crear acció amb l’animació digital de la Pixar. Bird aporta també unes interessants i necessàries dosis d’humor i fins i tot de sana autoparòdia, que s’agraeixen en una pel·lícula protagonitzada per Tom Cruise, que sempre ha patit una certa tendència a prendre’s massa seriosament a sí mateix. Com a contrapunt, l’encertada elecció de Simon Pegg com a comparsa còmica de l’estrella i unes seqüències d’acció tan increïbles com trepidants. És en aquesta exageració tan ben calculada on el quart episodi de Mision : Imposible aconsegueix guanyar punts, consolidant-se com un interessant producte de consum instantani d’entreteniment. I precisament quan la pel·lícula deixa de ser deliciosament increïble per caure en el sentimentalisme innecessari –possiblement per exigències del també productor Tom Cruise- quan el film assoleix el seu punt més baix. El punt àlgid coincideix amb l’escena a les altures dels gratacels de Dubai, un d’aquells moments que ens reconcilien amb el pur cinema espectacle.

Crítica publicada a Capgròs

Quina pel·lícula anem a veure?

Dins la nova programació del Centre de Formació permanent de les Tres Roques de Mataró us oferim un curset per formar espectadors de cinema crítics i amb criteri. El curs es titula 'Quina pel·lícula anem a veure' i pretén donar eines i recursos per guiar l’espectador entre les diferents ofertes i formats cinematogràfics i ajudar-lo a moure’s per la cartellera amb sentit crític i ganes de descobrir noves propostes.
ATENCIÓ: Les classes comencen l'1 de febrer però les inscripcions s'han de fer abans del 21 de desembre, així que encara teniu un parell de dies. També podeu regalar un val pel taller!

A continuació, descripció, filosofia i metodologia del curs.

DESCRIPCIÓ:
Quantes vegades ens hem trobat davant la cartellera sense tenir molt clar quina pel·lícula anar a veure? Ens hem de conformar amb la gran estrena comercial de la setmana o tenim altres opcions? La millor pel·lícula és la que té més premis? A quin crític he de seguir? En aquest curs volem proporcionar eines i recursos per saber-se orientar entre les diferents opcions cinematogràfiques, i que ens ajudaran a descobrir altres tipus de cinema i altres maneres de veure’l i compartir-lo.

L’objectiu d’aquest curs no és l’anàlisi tècnic i acadèmic de les pel·lícules sinó la formació de criteris personals que permetin entendre, aprofundir i gaudir de totes les propostes cinematogràfiques al nostre abast més immediat. El cinema és una de les arts que més ens ajuda a entendre el món d’avui en dia i per això volem contribuir a crear un debat al seu voltant, així com l’intercanvi d’idees i d’informació sobre les diferents opcions.

CONTINGUT DEL CURS:
On veiem cinema?
El cinema invisible
El cinema comercial
Noves tendències del cinema (panorama)
Programacions alternatives: filmoteca, cinefòrums
Festivals i premis
Revistes, diaris i crítics
Cinema i altres arts

Temes per debatre (en sortiran més al llarg del curs):
Cinema a casa o a la sala.
Doblatge o versió original.
Adaptacions literàries.
Cinema d’autor o comercial.
Quin ha de ser el paper del crític?
Cita o còpia cinematògrafica.

METODOLOGIA:
Les classes constaran d’una part teòrica o introductòria i una més pràctica o de debat. Es projectaran fragments de pel·lícules relacionades amb els continguts, es consultaran pàgines webs i publicacions especialitzades. També es farà un seguiment de l’actualitat cinematogràfica a través de notícies, assistència a projeccions i debats. Creació d’un espai de participació i intercanvi 2.0

OBSERVACIONS:
El curs s’intentarà adaptar al màxim a l’actualitat del moment. Els continguts es modificaran en funció de si hi ha algun festival en marxa, estrenes polèmiques o notícies d’actualitat. També es podran tenir en compte els interessos específics que manifestin els alumnes.

Més info a la pàgina 18 del document adjunt [cliqueu aquí]. Si teniu més dubtes envieu-me un mail a juvives@gmail.com

L'amic de Fellini

Fa uns dies al Cinefòrum Teià vam tenir la gran oportunitat de conèixer i conversar amb el director Jorge Grau, història viva del cinema espanyol, i vam recuperar 'Una historia de amor', amb Teresa Gimpera i Serena Vergano, tota una joieta dels seixanta per reivindicar.

Entre moltes altres coses, Grau ens va parlar de la polèmica que en el seu moment va causar la dedicatòria del film, que diu 'A todos cuantos han sentido la pesada carga del amor'. Buscant per Internet vam trobar una crítica de la pel·lícula publicada, atenció, al l'edició del 14 d'octubre del 1966 del Mundo Deportivo que fa referència precisament a aquesta polèmica. Podeu veure la pàgina en PDF clicant aquí, però a continuació copio un tros de la crítica, que no deixa de tenir la seva gràcia.

La película elegida para la sesión inaugural fue «Una historia de amor», de Jorge Grau, una realización desafortunada desde la dedicatoria al final, que entendemos mal escogida para ostentar la representación de Españaenun acercamiento entro nuestra Cinematografía, y las de Hispano-América. Dicha película ha sido producida por Jorge Tuseil, presidente de Uniespaña, y la interpretan Serena Vergano, Teresa Gimpera y Simón Andreu.

La dedicatoria de Grau dice: «A mi padre y a todos cuantos han sentido la pesada carga del amor» Siempre ‘hemos entendido que el amor más que una carga es un estimulo, una ayude y un sostén para andar por caminos difíciles.El protagonista es un joven escritor que tiene esposa en estado de gravidez y cuñada que si ambos no ponen mucho cuidado va a terminar igual. La obra causa la inipresión de que Grau ha querido decir demasiadas cosas trascendentales naufragando en un mar de agua de borrajas.

A banda d'això, Grau ens va explicar anècdotes d'aquest i altres rodatges, i ens va parlar de la seva estreta amistat amb Federico Fellini, a qui va conèixer a Roma i amb qui va mantenir una llarga relació. Grau ens va explicar que gràcies a l'amistat amb Fellini va poder tirar endavant la seva primera pel·lícula. I va ser gràcies, precisament, a aquesta fotografia que veieu aquí sota, que va sortir publicada en una revista italiana amb el peu següent: "el amigo espanyol de Fellini". Gràcies a aquesta coincidència, molts actors com Mastroianni o Monica Vitti van accedir a llegir el guió de Grau, i va poder fer la seva pel·lícula.

Aquesta fotografia l'he trobat en el llibre 'Fellini desde Barcelona' que Jorge Grau va publicar l'any 1985. El llibre està descatalogat, però es pot trobar per Internet en botigues de segona mà (com per exemple, Iberlibro). Ens ha faltat temps per buscar-lo i la veritat és que val la pena. En aquest llibre, ple de fotograries, il·lustracions i anècdotes, Grau busca tots aquells elements "fellinnians" que considera que també són presents a Barcelona.

La fotografia de Jorge Grau és de Lola Rodríguez

Adaptació decimonònica

Les grans novel·les de les germanes Bronte són un referent al qual Hollywood torna periòdicament conscient de la tirada que tenen entre determinats espectadors que cerquen en el cinema un classicisme, elegància i un cert tipus de romanticisme més enllà de les comèdies romàntiques urbanes. Mentre esperem l’estrena de la versió de Cims Borrascosos que ha dirigit Andrea Arnold, i que promet força, ens conformem amb l’adaptació de Jane Eyre que signa el pràcticament desconegut Cary Fukunaga. La correcció de la seva versió no aconsegueix de cap de les maneres fer-nos oblidar l’adaptació més recordada de la novel·la de Charlotte Bronte que va dirigir Robert Stevenson l’any 43, amb Joan Fontaine i Orson Welles com a principals protagonistes. Ni la bellesa marciana de Mia Wasikowska ni l’atractiu de Michael Fassbender (l’estrella més ascendent d’aquest 2011 gràcies també a Un método peligroso i Shame) aporten massa més a aquesta revisitació d’una novel·la que, ben entrat el segle XXI, requeriria d’una mirada més transgressora capaç de portar molt més lluny aquest drama romàntic victorià. Sense la necessària sacsejada, la versió 2011 de Jane Eyre no passa de correctíssima postaleta d’època que no aporta gran cosa més fora d’una cuidada fotografia i una bona banda sonora. La inexpresivitat de Wasikowska tampoc afavoreix aquest film que demostra que no n’hi ha prou amb confiar que una bona història et salvarà les mancances en l’actuació, el muntatge i la direcció.

Crítica publicada a Capgròs

Les quatre vides de l’ésser humà

El teatre Monumental ha recuperat aquest mes de desembre ‘Le quattro volte’, un dels títols més suggerents i interessant del nou cinema italià. Amb una mirada propera al cinema documental, però també de forma evocadora i sensitiva, el director Michelangelo Frammartino es proposa mostrar el cicle de la vida, del naixement a la mort, de l’origen a de la matèria a la seva transformació en un nou element. Som éssers minerals, vegetals, animals i humans, ens diu el film, i ens adverteix que de tots, és aquest factor humà és el que actua com a agent agressor de l’equilibri natural.

La pel·lícula s’estructura a partir de quatre episodis que responen a les quatre voltes, a les quatre vides de l’ésser humà, relatades a partir de la senzilla vida d’un pastor en un petit poble de muntanya. Són quatre episodis sense diàlegs, on es mostra el pas del temps i el fluir de l’existència, en una proposta radicalment agosarada i molt allunyada de la narrativa convencional, que demana una mirada diferent i ganes de deixar-se emportar per l’experiència. No obstant això, és inevitable veure entre línies la voluntat de Frammartino de fer lligar les quatre històries. I confirmant la tesi de la seva pròpia pel·lícula, és quan apareix la mà de l’home –el muntatge dirigit, el guió forçat- quan es veu més ressentida aquesta obra singular.

Crítica publicada a Capgròs