L’estrena de ‘El topo’ ha coincidit amb la projecció en sales de la quarta entrega de ‘Misión Imposible’, dues pel·lícules que gairebé es poden entendre com l’anvers i el revers d’una mateixa història. Mentre que la superproducció protagonitzada per Tom Cruise és tot un festival de focs d’artifici, el film que signa el suec Tomas Alfredson, amb un punt de partida argumental molt similar, destaca per la sobrietat, la contenció i la mesura. Una conté tota l’acció i l’altra sembla la versió parlada, explicada, aprofundida. Alfredson juga amb l’avantatge d’un dels títols clàssics de la novel·la d’espies i una de les obres més conegudes de John Le Carré. Però tot i el sòlid origen literari, no era fàcil traslladar la seva complexitat a pel·lícula i fer-ho competint amb l’espectacularitat que sembla que el públic reclama al cinema d’espies i d’acció.
El director Tomas Alfredson, que va despuntar amb una altra adaptació literària, la celebrada ‘Déjame entrar’, sembla tenir bona mà per crear atmosferes tenses i opressives i fa gala d’una realització elegant i austera, amb una estètica molt dels anys setanta i a l’hora tan moderna que li aporta al film certa atemporalitat. Però sobretot, és capaç de fer aflorar l’emoció en contextos freds i sobris com el que proposta també ‘El topo’, una trama d’espionatge ambientada en plena guerra freda, relatada i resolta a través de la intel·ligència observadora de l’agent Smiley, un Gary Oldman a punt d’Oscar i molt ben acompanyat per un repartiment més que solvent, i un altre dels grans encerts d’aquest film que d’alguna manera també ens parla de l’absurd de l’enfrontament i la guerra i de com tot plegat queda condicionat pel factor humà.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada