L'orgull de la proximitat

He publicat aquest article al bloc de la Fundació Escacc [enllaç].

Un estudi recent elaborat per Crowd DNA per encàrrec de la Newspaper Society’s Living Local conclou que un 45% dels ciutadans britànics perceben els diaris i digitals locals com els mitjans més fiables. A més, un 73% considera que la premsa local fa augmentar l’orgull de pertànyer a la zona en qüestió. Tot i tractar-se de dades referides als lectors de premsa britànics, els resultats de l’enquesta defineixen clarament els reptes que tenen avui els mitjans d’àmbit local de casa nostra. Reptes que giren al voltant d’aquest concepte genèric que és la “proximitat” i que pren nous significats en un món globalitzat, on les distàncies es tornen relatives i l’accés a la informació, immediata i generalitzada. Però paradoxalment, és en aquest marc en què la necessitat de referents propers i reconeixibles es torna més necessària i on ha de pivotar l’activitat de la premsa i els mitjans locals, dits també per aquest motiu, de proximitat.

Hi ha una fractura important entre les edicions escrites i les digitals dels diaris i setmanaris locals. Som conscients –tota la premsa avui ha de ser-ho- que Internet ens imposa un ritme que obliga a respondre de forma immediata a les exigències del lector. Però també hi ha un sector de la població, encara força ampli, que no té aquesta pressa (o que, senzillament, no té accés a Internet), i que per tant ja confia en què la informació important li acabarà arribant per altres canals. Sobretot aquella informació que no trobarà en els mitjans generalistes, que acostuma a ser la que fa referència al seu entorn més immediat. Els setmanaris locals de premsa gratuïta continuen desenvolupant aquesta tasca convençuts de la seva vigència, i conscients també de l’exigència d’un públic que molts cops s’acaba convertint en objecte o protagonista de les històries i notícies. Aquest públic exigeix un rigor i fiabilitat que, segons percep, li arriba més fàcilment a través de la tasca dels periodistes instal·lats al territori, que coneixen la realitat de què parlen perquè també la viuen i en formen part. Així és com la premsa local s’ha guanyat aquesta petita quota de prestigi. Que no ha estat fàcil.

La premsa local corre el risc de perdre el terreny guanyat en el salt del paper a la xarxa. Els mitjans locals que en paper són un referent es troben a Internet amb una dura competència, la dels nous portals, blogs i xarxes socials de tota mena per on es difon tanta i tanta informació, molts cops poc contrastada, esbiaixada o interessada. En aquest context, el lector ha de poder confiar també en la informació que li ofereix la versió digital del diari o el setmanari local. Hi ha de trobar el mateix rigor i fiabilitat i ho ha de poder fer, a més, de forma immediata. Les webs de mitjans que funcionen únicament com un simple contenidor dels continguts publicats en el paper, que no s’actualitzen, no permeten interacció i no són dinàmiques, no han entès res. I la realitat és molt tossuda. L’altre extrem, la precipitació, ens pot fer caure en els vicis acomodaticis del “copy & paste” o del “tirem d’agència”, recursos que haurien de ser suports puntuals però no pràctiques habituals. També és cert que la precarietat laboral que pateix avui el periodista ens aboca a una realitat que juga a la contra en la batalla per la nostra quota de prestigi en el camp 2.0. Però el repte, l’objectiu, ha de ser l’equilibri entre la necessària immediatesa que reclama la xarxa, i la dignificació dels continguts que s’hi aboquen. O dit d’una altra manera, cal donar-li a l’espai digital un valor que no sempre se li exigeix. En aquest procés, cal reivindicar la figura del periodista professional i amb experiència per tractar la informació, obtenir-la i elaborar-la. I per la seva idiosincràsia, els mitjans digitals locals poden liderar aquesta transformació.

La revolució de les xarxes socials, l’eclosió de twitter i facebook, ha obligat els mitjans i als seus periodistes a aprendre noves formes de relacionar-se. Ja no es pot negar la influència d’aquests canals, cal ser-hi present i fer-ne un ús intel·ligent, mirant d’entendre el seu llenguatge propi i les seves convencions, sense menystenir el paper que han de jugar en la tasca informativa. Fins ara, els periodistes locals sabíem que ens podíem trobar els protagonistes de les nostres històries a la cua del súper o al gimnàs, amb la responsabilitat i les conseqüències que això comporta. Ara, molts d’ells també són a twitter i a facebook. Si volem continuar onejant la bandera de la proximitat amb aquell mateix orgull, aquesta ha de ser, des de ja mateix, una altra ruta obligada.

Revoltes anònimes

Una de les imatges omnipresents en les manifestacions dels acampats a diferents indrets de Catalunya i de l’Estat espanyol ha estat la de les màscares de Guy Fawkes. És la icona que identifica aquest col·lectiu mutant conegut com a Anonymous i que aplega grups de persones crítiques amb diferents qüestions que s’han unit per protestar i per revoltar-se de forma anònima. Ho fan sobretot via internet, com va ser el cas de les protestes contra la llei Sinde, i també donant suport al moviment dels indignats que ha omplert tantes places. Aquesta icona de Guy Fawkes pertany al personatge V (uve) protagonista de la novel·la gràfica ‘V de Vendetta’ d’Alan Moore, que fa uns anys va ser adaptada al cinema en una producció dels germans Wachowski, creadors de la trilogia Matrix. La revolució és d’alguna manera un tema recurrent en el cinema d’aquests dos peculiars germans, tant a Matrix com a V de Vendetta. En aquest film, que va dirigir James McTeigue, s’hi toquen temes com la realitat alternativa, la manipulació de les masses i els herois messiànics, i les exploten en un film la referència directa del qual és 1984. Com a la novel·la de George Orwell (i derivats com Farhenheit 451 a Brazil o Gattaca), V de Vendetta presenta un estat totalitari d’extrema dreta en el qual el líder –un Gran Germà en tota regla– sotmeten a un control absolut de la població a través de la manipulació dels mitjans, l’ús de la propaganda i el terror. El poble reacciona amb un revolta ingènuament idealista (representada en una espectacular seqüència final de masses) instigada per un revolucionari subversiu que simbolitza, sota una màscara i malgrat un discutible discurs sobre l’ús de la violència, els ideals de justícia i llibertat. Del film, més enllà de la fidelitat al còmic d’Alan Moore, en destaca la capacitat de ser una “filla del seu temps” i copsar l’essència del moment històric en el qual està feta, amb referències directes als atemptats de Nova York, Madrid i Londres, a la intervenció nord-americana a l’Iraq, etc. Aquesta capacitat ajuda a entendre perquè l’iconografia de la novel·la i la pel·lícula ha transcendit les fronteres de la ficció i ha fet un salt a la societat que busca noves formes de revoltar-se.

Crítica publicada a Capgròs

La frenada de la Pixar

L’adquisició fa uns anys de la Pixar per part de la Disney comenta a passar factura a aquella companyia d’animació digital creadora de 'Toy Story'. Després de contribuir a reflotar una empresa històrica que amb l’animació tradicional ja no se’n sortia, amb una sèrie de grans pel·lícules d’animació digital, els de John Lasseter acusen cert esgotament que els seus seguidors –molts i molt acèrrims- observen amb preocupació.

Seguint amb la política de les seqüeles, la Pixar ha presentat aquest any la segona part de Cars i el resultat, lluny de l’èxit aconseguit amb Toy Story 2 i 3, deixa molt a desitjar. No pas en l’animació, que ratlla uns nivells de perfecció difícils de superar. Però si en la història i el guió, que ha estat sempre un altre dels puntals de la companyia. Dit d’una altra manera: Cars 2 és tan perfecta com avorrida, previsible i amb poques idees noves per oferir. La dirigeix el propi Lasseter, que tot i ser l’ànima de Pixar en els darrers anys havia deixat de banda la direcció de pel·lícules per centrar-se en la producció i en la relació amb la Disney.

Preocupant per a una Pixar que aquest any celebra el seu primer quart de segle amb un currículum impecable, amb autèntiques joies com 'Up' o 'Wall-e', que van una mica més enllà del cinema d’animació infantil. 'Cars 2', en canvi, és una pel·lícula de reraguarda, que pretén jugar sobre segur amb personatges i arguments coneguts però que per culpa d’això es torna tediosa i previsible. Sort del curt de ‘Toy Story’ previ que ajuda a salvar la sessió.

Crítica publicada a Capgròs

Llegenda de cine

Els pistolers Butch Cassidy i Sundace Kid són tan llegendaris per la seva trajectòria de bandits com per la mitologia al seu entorn forjada a través de pel·lícules com ‘Dos hombres y un destino’. Ara, Mateo Gil recupera els personatges i els converteix en material per a un western tan inusual com genuí. Inusual, per tractar-se d’una producció espanyola de cap a peus: el seu director és el guionista habitual dels films d’Alejandro Amenábar, i en el repartiment hi destaca el nom d’Eduardo Noriega. Genuí, com genuïns eren els spagueti westerns que es rodaven a Almeria i que d’alguna manera expliquen la relació del cinema espanyol amb un gènere tan americà. Mateo Gil planteja un joc referencial basat, en part, en la recuperació de la figura de Butch Cassidy que tots recordem amb el rostre de Paul Newman, i especula amb la possibilitat que el famós pistoler no morís al costat de Sundance Kid tal i com sembla apuntar la història oficial. A partir d’aquí sorgeix aquesta història que ens presenta un Butch Cassidy envellit i anònim que es veu de nou empès a la vida de pistoler per influència d’un espanyol amb moltes ambicions i pocs principis. Es planteja, per tant, l’etern enfrontament entre els principis d’un temps mític que s’acaba i un nou món "real" que comença, tan característic dels westerns crepusculars de Sam Peckinpah, del ‘Sin perdón’ de l’Eastwood o més recentment, del ‘True grit’ dels germans Coen. Hi ha dos elements claus per fer creïble i versemblant ‘Blackthorn’: l’inestimable presència del veterà Sam Shepard, que aporta les arrugues, la veu i l’accent necessari perquè aquest pistoler decadent sigui real. I la fotografia d’un altre veterà, Juan Ruiz Anchía, que dota l’altiplà bolivià de l’aureola mítica de tot gran western. Destaca també la presència d’Stephen Rea i un guió d’estructura massa tancada però amb alguns bons diàlegs, que dits en boca de Shepard o Rea treuen el film de l’encarcarament en què en altres moments està a punt de caure.

Crítica publicada a Capgròs