L'orgull de la proximitat

He publicat aquest article al bloc de la Fundació Escacc [enllaç].

Un estudi recent elaborat per Crowd DNA per encàrrec de la Newspaper Society’s Living Local conclou que un 45% dels ciutadans britànics perceben els diaris i digitals locals com els mitjans més fiables. A més, un 73% considera que la premsa local fa augmentar l’orgull de pertànyer a la zona en qüestió. Tot i tractar-se de dades referides als lectors de premsa britànics, els resultats de l’enquesta defineixen clarament els reptes que tenen avui els mitjans d’àmbit local de casa nostra. Reptes que giren al voltant d’aquest concepte genèric que és la “proximitat” i que pren nous significats en un món globalitzat, on les distàncies es tornen relatives i l’accés a la informació, immediata i generalitzada. Però paradoxalment, és en aquest marc en què la necessitat de referents propers i reconeixibles es torna més necessària i on ha de pivotar l’activitat de la premsa i els mitjans locals, dits també per aquest motiu, de proximitat.

Hi ha una fractura important entre les edicions escrites i les digitals dels diaris i setmanaris locals. Som conscients –tota la premsa avui ha de ser-ho- que Internet ens imposa un ritme que obliga a respondre de forma immediata a les exigències del lector. Però també hi ha un sector de la població, encara força ampli, que no té aquesta pressa (o que, senzillament, no té accés a Internet), i que per tant ja confia en què la informació important li acabarà arribant per altres canals. Sobretot aquella informació que no trobarà en els mitjans generalistes, que acostuma a ser la que fa referència al seu entorn més immediat. Els setmanaris locals de premsa gratuïta continuen desenvolupant aquesta tasca convençuts de la seva vigència, i conscients també de l’exigència d’un públic que molts cops s’acaba convertint en objecte o protagonista de les històries i notícies. Aquest públic exigeix un rigor i fiabilitat que, segons percep, li arriba més fàcilment a través de la tasca dels periodistes instal·lats al territori, que coneixen la realitat de què parlen perquè també la viuen i en formen part. Així és com la premsa local s’ha guanyat aquesta petita quota de prestigi. Que no ha estat fàcil.

La premsa local corre el risc de perdre el terreny guanyat en el salt del paper a la xarxa. Els mitjans locals que en paper són un referent es troben a Internet amb una dura competència, la dels nous portals, blogs i xarxes socials de tota mena per on es difon tanta i tanta informació, molts cops poc contrastada, esbiaixada o interessada. En aquest context, el lector ha de poder confiar també en la informació que li ofereix la versió digital del diari o el setmanari local. Hi ha de trobar el mateix rigor i fiabilitat i ho ha de poder fer, a més, de forma immediata. Les webs de mitjans que funcionen únicament com un simple contenidor dels continguts publicats en el paper, que no s’actualitzen, no permeten interacció i no són dinàmiques, no han entès res. I la realitat és molt tossuda. L’altre extrem, la precipitació, ens pot fer caure en els vicis acomodaticis del “copy & paste” o del “tirem d’agència”, recursos que haurien de ser suports puntuals però no pràctiques habituals. També és cert que la precarietat laboral que pateix avui el periodista ens aboca a una realitat que juga a la contra en la batalla per la nostra quota de prestigi en el camp 2.0. Però el repte, l’objectiu, ha de ser l’equilibri entre la necessària immediatesa que reclama la xarxa, i la dignificació dels continguts que s’hi aboquen. O dit d’una altra manera, cal donar-li a l’espai digital un valor que no sempre se li exigeix. En aquest procés, cal reivindicar la figura del periodista professional i amb experiència per tractar la informació, obtenir-la i elaborar-la. I per la seva idiosincràsia, els mitjans digitals locals poden liderar aquesta transformació.

La revolució de les xarxes socials, l’eclosió de twitter i facebook, ha obligat els mitjans i als seus periodistes a aprendre noves formes de relacionar-se. Ja no es pot negar la influència d’aquests canals, cal ser-hi present i fer-ne un ús intel·ligent, mirant d’entendre el seu llenguatge propi i les seves convencions, sense menystenir el paper que han de jugar en la tasca informativa. Fins ara, els periodistes locals sabíem que ens podíem trobar els protagonistes de les nostres històries a la cua del súper o al gimnàs, amb la responsabilitat i les conseqüències que això comporta. Ara, molts d’ells també són a twitter i a facebook. Si volem continuar onejant la bandera de la proximitat amb aquell mateix orgull, aquesta ha de ser, des de ja mateix, una altra ruta obligada.