diumenge, de maig 27

Tots els homes de l'assassí



David Fincher es replica a si mateix amb una pel·lícula que, tot i ser del mateix gènere, és absolutament oposada a Seven. Tan oposada, que ja s'especula sobre la possibilitat que Zodiac enceti una nova onada de psicothrillers de la mateixa manera que va crear escola amb el film que el va catapultar a l'olimp dels directors-autors ara fa més de deu anys. Curiosament, ara Fincher no innova sinó que beu directament de la tradició i del cinema polític i dels thrillers dels anys setanta per rodar un film auster i mesurat, molt allunyat de l’artilleria visual de Seven i més propera al cinema d’Alan J. Pakula o de Don Siegel. No resulta gens gratuïta la menció, per exemple, de Harry el Sucio, i no només pel fet que l’assassí també s’inspirés en el cas real de Zodiac. La referència té una segona lectura com també la tenen altres moments que van més enllà de l’argument per reflexionar sobre el fet cinematogràfic.

Aquests moments i d’altres on torna a aflorar el Fincher pirotècnic són només parèntesis en una cinta a la qual només es pot criticar l’excés de metratge. Probablement el director el creu necessari per mostrar l’evolució, el desgast i la decadència dels personatges –policies i periodistes– des de l’inici de la investigació fins al moment que queda aturada en un punt mort. Zodiac no és la història d’un assassí, sinó la de tots els homes que l’envolten, la seva capacitat i la seva frustració. Temes recurrents en la filmografia d’un director que aparca la superficialitat de molts dels seus films per entrar en un nou estat de maduresa.

dijous, de maig 24

Llarg trajecte en tren



No érem ni una desena les persones que el dissabte 5 de maig, i dins la programació del BAFF, vam arribar al final del viatge que Wang Bing proposa a la monumental Tie Xi QU: West of the tracks. Va ser un llarg trajecte –la projecció completa va durar més de nou hores a les incòmodes butaques del CCCB- que ens va portar, en tren i a través de la indiscreta càmera en ma del director, fins a Tie Xi, a la regió de Shenyang. Aquest complex industrial, que un dia va arribar a concentrar més d’un milió de treballadors, viu des de finals dels anys noranta un agònic procés de desmantellament que afecta directament aquesta classe obrera i que d’alguna manera simbolitza també el final de l’ideal de la Revolució comunista.

Wang Bing va invertir tres anys en el rodatge –amb una càmera deixada de mini DV- d’aquesta magnífica obra que es presenta dividida en tres parts independents però absolutament complementàries. A la primera, titulada Rust (Rovell), el director entra fins a les entranyes d’una monstruosa fàbrica metal·lúrgica per mostrar-ne les darreres setmanes d’activitat, seguint els pocs treballadors encara en actiu en la feina i en les estones d’oci, entre continues dutxes, el fum de les cigarretes i les partides de mahjong. Bing prefereix aquesta cara més humana d’una activitat alienant i deshumanitzadora, de la que mostra de passada els riscos i les amenaces per a la salut. Però no és la voluntat de denúncia la que mou el director, sinó la de copsar d’alguna manera l’ànima dels homes atrapada entre la ferralla, els gasos i les pesades parets de la factoria: ho aconsegueix també en els llargs i suggerents plans seqüència, càmera en ma, pels passadissos angostos i solitaris de les fàbriques on ja ha cessat tota activitat.

La segona part es titula Remnants (Vestigis) i documenta amb extraordinària proximitat els procés d’èxode dels treballadors i les seves famílies obligades a deixar unes colònies que, un cop tancades les fàbriques, ja han perdut la seva raó de ser. Resulta realment sorprenent la confiança que aquestes persones tenen amb el director, que no deixa de ser un intrús. Els únics vestigis de la seva existència quedaran gravats en la seva càmera.

La tercera part, subtitulada Rails (Riells), és al mateix temps la més concreta i la més abstracta. Concreta, perquè és la única part en la que Wang Bing decideix focalitzar el seu gran fresc en una única persona, una mena de drapaire que sobreviu a base d’arreplegar materials de les fàbriques. Aquest personatge és pràcticament l'únic que es dirigeix directament a la càmera, que es presenta, que explica la seva història, que convida el director a casa seva i, en definitiva, l'únic que té nom i cognom en aquesta epopeia col·lectiva. Però aquest mateix capítol inclou llargues seqüències de trajectes en tren, tràvellings artesanals, pura abstracció cinematogràfica en un viatge en el temps, un segle enrera, fins als inicis d'aquesta bogeria que anomenem cinema.


dimecres, de maig 23

Salvem el cinema, adoptem una pel·lícula



Una vegada més Martin Scorsese torna a emprendre una creuada personal en defensa del cinema, però aquesta vegada no està sol, sinó que compta amb el suport d'uns quants romàntics com ell: Wong Kar Wai, Walter Salles, Souleymanne Cisse, Alfonso Cuarón, Alejandro González Iñárritu, Stephen Frears i Abderrahmane Sissako, tots ells de vacances pagades a Cannes, han donat suport a la iniciativa de l'amic Marty i la seva World Cinema Foundation.

La cosa va de protegir, recuperar i divulgar el patrimoni cinematogràfic mundial, sobretot aquells films orfes, abandonats o oblidats. Segons Scorsese, s'ha d´actuar amb la major rapidesa i eficàcia possible per tal que no es perdi la memòria cinematogràfica de cada país. La idea és que cada cineasta treballi en el seu país per recuperar-ne el patrimoni nacional i «adopti» pel·lícules.

De moment, la World Cinema Foundation ja ha salvat tres pel·lícules: la brasilenya Límite, rodada el 1931 per Mario Peixoto; la marroquina Transes (1981), d'Ahmed Al Maanouni, i La Foret des Pendus (1964), del rumanès Liviu Ciulei.


Compte enrere



A Pixel y Dixel han penjat una d'aquestes curiositats que corren pel YouTube. Aquest cop, es tracta d'un curiós compte enrera del 100 a l'1 a través de frases de diàleg de 100 pel·lícules diferents. A banda d'admirar la matada de qui ha fet la recerca i el muntatge, podeu jugar a encertar els títols de les pel·lícules. Aquí la llista completa.

dissabte, de maig 19

Terror digne



Nacho Cerdà, director de dos dels curtmetratges de terror de referència internacional com son Génesis i, sobretot, Aftermath, s’ha fet pregar abans de fer el salt a la direcció de llargs amb Los abandonados. L’espera ha servit per madurar un projecte que s’aparta del gore salvatge i radical del seu curt més celebrat i que s’acosta més al terror psicològic i a la nova fornada de cinema de fantasmes que han encetat els directors japonesos.

No costa trobar a Los abandonados certs punts de contacte amb el cinema de Kiyoshi Kurosawa pel que fa a la creació d’atmosferes misterioses, tot i que l’opera prima de Nacho Cerdà acabi tenint poc a veure amb les reflexions metafísiques del director de Cure. Los abandonados té força menys pretensions, però a canvi regala alguns bons moments de terror i, sobretot, algunes solucions visuals sorprenents que aconsegueixen de fer creïble un argument sobre dobles identitats amb greus riscos de caure en la inversemblança.

Los abandonados pateix les mancances de moltes obres primerenques i no es pot esperar ni de bon tros que acabi tenint la projecció que va aconseguir, en un altre nivell, el curt Aftermath. Però es percep com una obra digna i honesta que recorda, de passada, que Nacho Cerdà continua sent en el llargmetratge, i al costat de Jaume Balagueró, un dels nostres grans actius en el gènere fantàstic. Los abandonados constata, també, que l’aposta de la productora catalana Filmax en aquest gènere no ha estat tan inútil com de vegades es pot pensar veient segons quins dels seus productes.

Crítica publicada a Capgròs

divendres, de maig 18

Parella de fet



Isabelle Huppert i Claude Chabrol formen una feliç parella de fet cinematogràfic que en cada nova aparició pública colpeja amb força els estaments. Aquest cop la malintencionada ironia de Chabrol apunta directament cap a les corrupteles del món empresarial i polític. Ja fa temps que el director francès està per sobre del bé i del mal, i encara fa més temps que no suporta la hipocresia burgesa i la falsa moral de la societat benestant. I els ataca, amb un somriure als llavis i uns diàlegs enverinats. I de nou el rostre gèlid de la petita gran Isabelle -ara fent de superjutgessa- canalitza les ires del director francès, que a la seva edat i amb la seva experiència no permet que ningú li digui què pot fer o deixar de fer. Fa el que vol. Comproveu-ho anant a veure Borrachera de poder.


dijous, de maig 17

De campanya



El festival de Cannes va arrencar ahir a la nit amb la preestrena de My blueberry nights, cinta que retorna Wong Kar Wai a escenaris americans (Happy together estava rodada a l'Argentina, encara que avui la majoria només recordi el director de Hong Kong per In the mood for love) i que té com a fet novedós que la seva protagonista és la cantant Norah Jones. Wong Kar Wai ha encetat aquests deu dies de campanya cinèfila que transcorre en paral·lel a la de les eleccions municipals. Les dues finalitzaran, curiosament, el 27 de maig. Llàstima que a Cannes els ciutadans no tindrem el dret a escollir els guanyadors...

Jo no podré seguir in situ el festival però hi tenim dos corresponsals de luxe: Manu Yañez, que relata el dia a dia del certamen en el blog específic que ha obert la revista Fotogramas; i en Vador, que publica les seves cròniques al Diari de Girona.


dilluns, de maig 14

Música Pop



Marc Lawrence, guionista i realitzador especialitzat en comèdies lleugeres, signa una pel·lícula que serveix principalment com a vehicle de lluïment per a la parella protagonista, Hugh Grant i Drew Barrimore. Sense trair la imatge de rei de la comèdia que Grant ha anat consolidant des del gran èxit de Cuatro bodas y un funeral, Lawrence aconsegueix posar l’actor britànic en la pell d’un personatge –un cantant pop dels anys vuitanta en plena decadència– que convida a establir paral·lelismes amb la seva pròpia trajectòria. Si Grant accepta el repte és perquè el guió acaba essent benevolent amb el personatge i li regala una segona etapa de glòria.

Tú la letra, yo la música es deixa veure amb un somriure als llavis gràcies, principalment, a la paròdia sobre el món de la música. El film recrea amb una certa ironia des del videoclip del grup Pop, una paròdia gens dissimulada dels Wham que segueix la inefable estètica dels anys vuitanta, fins a les excentricitats i espectacles d’una estrella del tipus Britney Spears. Però Lawrence no acaba de treure-li el partit que podria a tot aquest material, molt probablement per la condicionadora presència de la cadena musical VH1 darrere del projecte. El director acaba fugint de qualsevol crítica i opta per un missatge força més amable en defensa de la funció de la música pop com a via per entretenir i distreure sense més compromisos. Exactament el mateix que es pot dir d’aquesta pel·lícula.

Crítica publicada a Capgròs

dissabte, de maig 12

Retrat excèntric



El director Steven Shainberg, que ja va manifestar a Secretary la seva predilecció per personatges i móns una mica sòrdids, fa a la seva nova pel·lícula Retrato de una obsesión una molt personal i realment estranya aproximació a la figura i l'obra de la fotògrafa nord-americana Diane Arbus. Per evitar malentesos, el film adverteix des del principi que no es tracta d’una biografia convencional, sinó d’una recreació, amb la incorporació de personatges ficticis, de l’imaginari de la fotògrafa en un moment concret de la seva trajectòria: el film mostra Arbus fent el primer pas per independitzar-se del seu marit, fotògraf de moda i pel qual va treballar com a assistent, i deixar enrere la seva vida benestant per endinsar-se en un món subterrani, ple de personatges de circ, malalts mentals i excèntrics de tota mena.

Shainberg converteix Nicole Kidman-Diane Arbus en una mena d’Alícia de l’underground, que en travessar el mirall descobreix un nou món ben diferent de l’alta burgesia per a la qual havia fet fotos fins en aquell moment. En aquest sentit, resulta interessant l’intent del director de reflectir les inquietuds i el malestar vital de l’artista i la seva recerca d’una forma per expressar la seva angoixa, a través d’escenes oníriques molt influenciades per David Lynch.

En alguns moments el film troba la forma simbòlica d’explicar l’evolució personal i artística d’Arbus, com quan els personatges del circ baixen des de les golfes i ocupen la seva casa de classe mitjana. En altres ocasions, la proposta se li escapa de les mans i està a punt de tocar el ridícul, especialment tota el desenllaç del personatge amb hipertricosis que interpreta amb poques ganes Robert Downey Jr. Aquests són els moments que més desconcerten l’espectador i que porten el film a la mateixa deriva de la qual la protagonista intenta fugir desesperadament.

Crítica publicada a Capgròs

dilluns, de maig 7

La bona gent de les Tres Gorges



Aquesta és la traducció literal de Sanxia haoren, la pel·lícula que es va emportar el Lleó d'or de Venècia i que s'ha pogut veure al Baff amb el seu títol internacional, Still life o Natura morta. Tant és, tots aquests títols s'ajusten a l'esperit d'aquest film amb el que Jià Zhangké retrata els canvis que pateix la regió del Fengjié, a la província de Chongqing, com a conseqüència del pas de la Presa de les Tres Gorges. Aquesta infraestructura monstruosament colosal ha submergit part de les ciutats del Yangzi obligant als seus habitants a traslladar-se i deixar enrera segles d'arrelament, d'Història col·lectiva i de petites històries individuals.

Still life és d'alguna manera la versió en "moviment" del projecte pictòric de Liu Xiaodong, el pintor figuratiu xinès més important de l'actualitat, que ha realitzat una sèrie de retrats de la gent dels pobles afectats per l'acció de la Presa de les Tres Gorges. Precisament Jià Zhangké va presentar el documental Dong sobre aquest pintor al mateix festival on es va premiar Still Life.

Un i altre fixen aquests rostres cansats abans que el seu rastre desaparegui engolit per un projecte faraònic. Entre les runes d'aquestes ciutats i d'aquestes vides es passeja Jia Zhangké, deturant-se en els detalls, seguint de lluny a dos personatges que van a la recerca del seu passat: l'home que busca la seva dona i la seva filla perdudes 16 anys enrera per reconstruir la família; la dona que busca el seu marit per aconseguir un divorci que li permeti crear una nova família en un altre lloc. I entre aquests personatges molts altres, petites vivències quotidianes que s'ofegaran a mesura que creixi el nivell de l'aigua. De nou Jià Zhangké retrata amb poètica duresa l'ofec causat pel progrés mal planificat, el procés que converteix a la bona gent de Fengjià en trist objecte d'una natura morta.

El menyspreu de Chanel



La casa francesa Chanel promociona el seva nova barra de llavis de vermell intens Rouge Allure amb un anunci-homenatge a un dels films més coneguts de Godard, El desprecio. En aquesta ocasió és la model suissa Julie Ordon la que agafa el relleu de Brigitte Bardot. L'anunci, dirigit per la fotògrafa Bettina Rheims, recrea una escena que té lloc en una habitació d'hotel a Roma en la que Bardot li pregunta a Michel Piccoli quines són les parts del seu cos que més li agraden.

diumenge, de maig 6

Contra la censura



No em va agradar la pel·lícula que ha guanyat al Baff 2007, Summer Palace. La vaig trobar pretenciosa, buida i encantada en si mateixa. I molt avorrida. Però entenc aquest premi, ja que porta implícita la denúncia a la censura que pateixen molts creadors per part de les autoritats xineses. Summer Palace no s'ha pogut estrenar al seu país i el seu director, Lou Ye, té prohibit rodar cap pel·lícula en cinc anys. I no pas per la seva posició crítica sobre els fets que van tenir lloc a la plaça de Tian'anmen l'any 1989, sucessos que serveixen de rerafons històric del film. Les ires dels censors tenen més a veure amb l'elevat to -vist des de l'òptica xinesa- d'algunes de les nombroses escenes de sexe del film.

Summer palace relata una història d'amor fou entre dos estudiants universitaris que es veuran implicats en les protestes estudiantils que van ser sufocades amb la sagnant matança de Tian'anmen. El director, però, se centra més en el sentir individual dels personatges que en els fets polítics i socials, cosa molt poc habitual en el cinema xinès que s'està produint actualment, i del que hem pogut veure grans exemples en el Baff, dedicat aquest any a la Xina. Lou Ye aprofundeix sobretot en la psicologia de la noia protagonista, tot i que no acaba de saber explicar el perquè de la seva angoixa existencial. L'existencialisme de manual acaba entelant la pel·lícula i dilatant el metratge fins a punts insostenibles. A favor de Lou Ye, però, cal reconèixer l'energia amb la que sap retratar ambients i col·lectius, amb moments realment destacables com la seqüència en la que mostra l'efervescent activitat cultural i política que es vivia a la universitat en els mesos previs als fets de Tian'anamen.

dimarts, de maig 1

L'esperit dels gàngsters



“Has de copsar l’esperit dels gàngsters”. Aquest és el consell que li dóna Byung-du, un ambiciós jove que intenta fer-se un lloc important en la família mafiosa, al seu amic Min-ho, director de cinema que vol fer "la" gran pel·lícula de gàngsters. Aquest és també el moment en què s’uneixen dues trames que fins llavors semblaven formar part de dos nivells diferents de realitat, i que suposa un inesperat i sorprenent gir de l’argument d’una pel·lícula de filiació ambigua: A dirty Carnival és una història coreana de gànsgters de pares fàcilment identificables –hi ha escenes deliberadament calcades d’El Padrino o d’Uno de los nuestros, entre d’altres. Però també és un originalíssim exemple de cinema dins el cinema, on el cineasta s’acaba convertint en personatge central de la seva pròpia ficció. Una refrescant fusió de gèneres que avui per avui només sembla possible a Corea del Sud i que també ens recorda com el cinema ens ha mostrat –i mitificat- què són i com viuen els gàngsters.

El film segueix la clàssica estructura de l’ascens i la caiguda, centrada en el jove mafiós amb pocs escrúpols i molta presa per triomfar, personatge que li va valdre a Jo In-seong el merescut premi al millor actor als Korean Film Awards del 2006. El guió, que segueix l’evolució pròpia d’aquest tipus de pel·lícula, està calculat en canvi per anar sempre un pas per endavant de l’espectador i trencar les expectatives just en el darrer minut. El director i guionista Yoo Ha fa gala d’un pols narratiu molt àgil i elegantment rabiós en una pel·lícula tensa i violenta, puntejada per baralles hiperrealistes i per cançons de karaoke, un recurs hàbil per aprofundir en els sentiments d’uns personatges incapaços d’expressar-los per si mateixos. Amb gran austeritat, A dirty carnival aconsegueix una inusual profunditat psicològica i un important impacte emocional que l’acaben de confirmar com un dels grans títols del nou cinema coreà.