dissabte, de maig 12

Retrat excèntric



El director Steven Shainberg, que ja va manifestar a Secretary la seva predilecció per personatges i móns una mica sòrdids, fa a la seva nova pel·lícula Retrato de una obsesión una molt personal i realment estranya aproximació a la figura i l'obra de la fotògrafa nord-americana Diane Arbus. Per evitar malentesos, el film adverteix des del principi que no es tracta d’una biografia convencional, sinó d’una recreació, amb la incorporació de personatges ficticis, de l’imaginari de la fotògrafa en un moment concret de la seva trajectòria: el film mostra Arbus fent el primer pas per independitzar-se del seu marit, fotògraf de moda i pel qual va treballar com a assistent, i deixar enrere la seva vida benestant per endinsar-se en un món subterrani, ple de personatges de circ, malalts mentals i excèntrics de tota mena.

Shainberg converteix Nicole Kidman-Diane Arbus en una mena d’Alícia de l’underground, que en travessar el mirall descobreix un nou món ben diferent de l’alta burgesia per a la qual havia fet fotos fins en aquell moment. En aquest sentit, resulta interessant l’intent del director de reflectir les inquietuds i el malestar vital de l’artista i la seva recerca d’una forma per expressar la seva angoixa, a través d’escenes oníriques molt influenciades per David Lynch.

En alguns moments el film troba la forma simbòlica d’explicar l’evolució personal i artística d’Arbus, com quan els personatges del circ baixen des de les golfes i ocupen la seva casa de classe mitjana. En altres ocasions, la proposta se li escapa de les mans i està a punt de tocar el ridícul, especialment tota el desenllaç del personatge amb hipertricosis que interpreta amb poques ganes Robert Downey Jr. Aquests són els moments que més desconcerten l’espectador i que porten el film a la mateixa deriva de la qual la protagonista intenta fugir desesperadament.

Crítica publicada a Capgròs

1 comentari :

Albert ha dit...

De Steven Shainberg me n'agrada la seva posada en escena però un cop posada, m'horripila, l'escena.

És un pertorbat en tota regla, en el sentit en què, per ell, tot ha de tenir la seva faceta perversa, la seva cara oculta, el seu pecat amagat.

I m'emprenya. Em resulta alló de "piensa el ladrón que todos son de su condición".

La peli, amb tot, és interessant. Tot i que hi ha moments que ratlla el rídicul, tens tota la raó. No podia parar de pensar "no, no és això!".

Per cert, em va frepar l'escena en què li regala el matalàs inflable i el que després fa ella al final. Molt poètic, molt. El millor de la peli, de fet. (ara em direu que ho ha copiat d'alguna banda!)