Ficcions didàctiques i realitats violentes

El film més recent de Christian Molina, ‘De mayor quiero ser soldado’ ha estat víctima del que la pròpia pel·lícula relata. L’empresa del autobusos de Barcelona va censurar el cartell de la pel·lícula, que mostra el nen protagonista amb una pistola, perquè consideraven que “podia atemptar contra les normes socials de convivència i afectar la sensibilitat i bon gust dels ciutadans”. És bastant irònic que la preestrena a Barcelona del film tingués lloc, precisament, el dia en què tots els mitjans difonien alegrement i sense parar les imatges de l’assassinat i del cadàver de Gadafi.

La pel·lícula, amb certa voluntat gamberra i provocadora però també amb força voluntat didàctica i crítica, adverteix dels riscos de sotmetre els joves al bombardeig continuat d’imatges violentes. Potser el punt de partida pugui resultar un pèl maniqueu i moralista: Un nen de vuit anys insisteix fins que els seus pares accedeixen a instal·lar-li una tele pròpia a la seva habitació. Un parell d’anys després el nen, envoltat a tota hora per les imatges violentes de pel·lícules i sèries, però també dels informatius, ha perdut la noció de realitat i ha creat una fantasia pròpia en què s’imagina com un soldat justicier que persegueix i mata "enemics" indefinits. Però són molt reals les conseqüències de tot plegat: es tradueix en una actitud violenta a l’escola i a casa, amb atacs als companys d’escola i als seus germans petits, i continus desafiaments a l’autoritat dels mestres i els pares.

La confusió del nen s’expressa a través dels amics invisibles que s’imagina, un militar venjatiu i violent i un astronauta càndid que representen, molt a grosso modo, el bé i el mal segons la percepció d’un preadolescent. Aquest jove, sense uns límits i pautes ben marcats a casa i sotmès a la violència gratuïta i continua, acaba per confondre realitat i ficció sense ser capaç de veure on acaba el joc i la fantasia i on comença el món real. Hipòcritament, se censura el cartell de la pel·lícula quan el que s’hauria de fer, en realitat, és projectar-la obligatòriament a escoles i instituts però, sobretot, a les AMPAs i altres entitats d’adults amb infants i adolescents al seu càrrec.

Crítica publicada a Capgròs

Una cosa interessant

L’esperada preqüela del clàssic de John Carpenter, The thing, s’estrena en pantalles comercials després del seu pas, força aplaudit, pel festival de Cinema de Sitges. El director Matthijs van Heijningen Jr s’estrena en la realització amb aquesta versió que investiga els fets ocorreguts en la base noruega veïna a la nord-americana on es desenvolupava la història de 1982. Respectuosa amb el film original, la nova versió que va servir per clausurar el Sitges 2011 revela ara el que l’obra de Carpenter mostrava només en pistes, donant més pes a l’alienígena que sembra el terror a l’Antàrtida. Protagonitzada majoritàriament per un repartiment nòrdic, amb Ulrich Thomsem al capdavant, aquest The thing destaca per la creació de l’atmosfera cada vegada més claustrofòbica i la versemblança del grup de científics que troben aquesta "cosa" misteriosa. El director sembla haver-se pres molt seriosament el repte d’aquest projecte i ha aconseguit, sense superar al mestre, dirigir un producte digne i prou a l’alçada del gran Carpenter. El film troba el seu ritme, manté la tensió, sorprèn i espanta quan toca sense sortides de to -ni tan sols en els moments mutants més fastigosos, que n'hi ha- donant com a resultat una proposta més que interessant. Sense revelar més del necessari sobre el contingut de la pel·lícula, cal tenir en compte l’apunt, no poc irònic, sobre allò que diferencia els humans d’aquests éssers que la "cosa" fa mutar, i que és precisament allò que no té res d’humà. I un advertiment: val la pena quedar-se a veure els títols de crèdit ja que allà és on el film enllaça directament amb la pel·lícula de Carpenter.

Crítica publicada a Capgròs

La Catalunya intol·lerant

Tres històries entrecreuades en un petit poble serveixen al director Ramon Termens per fer una radiografia dels defectes –cada vegada més evidents- de la societat catalana. A través dels casos d’un expresidiari condemnat per violació, un immigrant subsaharià que busca feina i un empresari d’èxit amb un fosc rerefons, ‘Catalunya Über Alles’ ens mostra una societat intolerant, racista i hipòcrita que, tot i que pot semblar exagerada o grotesca per moments, no deixa de tenir una esgarrifosa i molt preocupant semblança amb la vida real. Coixeja Termens en la forma, amb una pel•lícula de narrativa plana, arrítmica i amb uns salts de to que la fan passar del drama a la comèdia sense gaire sentit. A més, alguns plantejaments resulten obvis i previsibles, i per moments, amb detalls increïbles, ambigus o forçats perquè la història arribi allà on el director la vol portar. Però tot i aquestes mancances, no deixa de ser una pel·lícula interessant per veure, amb l’ampliació que representa una pantalla cinematogràfica, els defectes que cada vegada més estan corrompen la nostra societat. El film troba en els seus actors uns bons aliats, ja que allà on falla l’escriptura sort n’hi ha de la solvència de gent com Joel Joan, Vicky Peña, els mataronins Boris Ruiz i Babou Cham i sobretot de Jordi Dauder (en la seva darrera actuació). Dauder dóna vida a un candidat a l’alcaldia populista que basa la seva campanya en el discurs contra la immigració, i que relliga amb la seva presència aquestes tres històries que ens adverteixen d’una situació ja ben palpable als carrers de pobles i ciutats catalanes. En el discurs racista d’aquest polític de la no tan fictícia ‘Plataforma Catalunya per sobre de tot’ no costa massa identificar-hi personatges de l’actualitat política catalana, com tampoc costa identificar en el capítol de Joel Joan el cas Tous. Són històries de ficció que s’inspiren en una realitat cada vegada més preocupant i que haurien de servir de revulsiu per evitar que la cosa vagi més enllà.

Crítica publicada a Capgròs