dimecres, d’octubre 5

La Catalunya intol·lerant



Tres històries entrecreuades en un petit poble serveixen al director Ramon Termens per fer una radiografia dels defectes –cada vegada més evidents- de la societat catalana. A través dels casos d’un expresidiari condemnat per violació, un immigrant subsaharià que busca feina i un empresari d’èxit amb un fosc rerefons, ‘Catalunya Über Alles’ ens mostra una societat intolerant, racista i hipòcrita que, tot i que pot semblar exagerada o grotesca per moments, no deixa de tenir una esgarrifosa i molt preocupant semblança amb la vida real. Coixeja Termens en la forma, amb una pel•lícula de narrativa plana, arrítmica i amb uns salts de to que la fan passar del drama a la comèdia sense gaire sentit. A més, alguns plantejaments resulten obvis i previsibles, i per moments, amb detalls increïbles, ambigus o forçats perquè la història arribi allà on el director la vol portar. Però tot i aquestes mancances, no deixa de ser una pel·lícula interessant per veure, amb l’ampliació que representa una pantalla cinematogràfica, els defectes que cada vegada més estan corrompen la nostra societat. El film troba en els seus actors uns bons aliats, ja que allà on falla l’escriptura sort n’hi ha de la solvència de gent com Joel Joan, Vicky Peña, els mataronins Boris Ruiz i Babou Cham i sobretot de Jordi Dauder (en la seva darrera actuació). Dauder dóna vida a un candidat a l’alcaldia populista que basa la seva campanya en el discurs contra la immigració, i que relliga amb la seva presència aquestes tres històries que ens adverteixen d’una situació ja ben palpable als carrers de pobles i ciutats catalanes. En el discurs racista d’aquest polític de la no tan fictícia ‘Plataforma Catalunya per sobre de tot’ no costa massa identificar-hi personatges de l’actualitat política catalana, com tampoc costa identificar en el capítol de Joel Joan el cas Tous. Són històries de ficció que s’inspiren en una realitat cada vegada més preocupant i que haurien de servir de revulsiu per evitar que la cosa vagi més enllà.

Crítica publicada a Capgròs