No fa gaire que s’ha estrenat la pel·lícula francesa ‘Petites mentides sense importància’ [crítica aquí], tot un èxit de taquilla a França gràcies a la bona combinació de comèdia i drama i un repartiment de talents emergents. El film, tot i les seves trampetes per fer saltar la llàgrima, connecta amb l’espectador precisament perquè relata un fet força habitual en la comunicació entre les persones. Els protagonistes de la pel·lícula són un grup d’amics que marxen uns dies de vacances a la costa mentre estan pendents de la salut d’un company accidentat en estat greu. En aquests dies de relax i allunyats de les obligacions diàries, aquests amics aniran compartint alegries i fracassos de caira sentimental, professional i personal. Alegries i fracassos, però, que vesteixen o dissimulen amb petites mentides i enganys, que denoten les dificultats que tenim sovint per acceptar –primer nosaltres mateixos- la realitat de les coses que ens passen. Així, la xarxa de relacions d’aquests que es consideren íntims amics es basa en aquestes “petites mentides sense importància” que estan tan arrelades en la manera com ens comuniquem uns als altres. És sens dubte el més interessant d’aquesta pel·lícula que es deixa veure fàcilment i que potser s’oblida massa ràpid per la superficialitat del conjunt.
Menys superficial i igualment interessant és una altra pel·lícula on hi he trobat un apunt sobre la comunicació força interessant. ‘Todos vos sodes capitans’, d’Oliver Laxe, és una pel·lícula documental que explora els límits entre la realitat i la seva recreació, a partir del projecte que el propi director porta a terme en un centre de menors a Tànger. El director realitza en aquest centre un projecte audiovisual per ajudar a la integració social d’aquests joves problemàtics. Preten fer-ho animant els joves a explicar tot rodant una pel·lícula quina és la seva realitat social, marcada per la marginació i els robatoris. L’interessant de la proposta és que els joves s’acaben rebel·lant i “segrestant” el rodatge per explicar una història completament diferent. Aquests nois troben en el cinema una via inesperada per a comunicar les seves pròpies vivències, que poc tenen a veure amb els estereotips en què sovint, i sense escoltar-los –sense comunicar-nos- els volem fer caure.
Article publicat a Valors
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada