La protagonista de Hanna també es podria dir Dorothy, Gretel, Alícia o qualsevol dels noms de les heroïnes dels contes que llegíem de petits. Perquè darrera aquest thriller d’espies amb tocs de ciència ficció s’amaga en realitat un macabre conte de fades i bruixes amb aires postmoderns. L’estructura del conte clàssic descrita per Vladimir Propp conviu en aquest film de Joe Wright amb una posa en escena deliberadament esteticista i coreogràfica, i és la combinació de tradició i postmodernitat el gran encert d’aquest film no sempre reeixit, però prou inclassificable com merèixer certa atenció. Un altre dels encerts és la col·laboració del director amb la banda de música electrònica Chemical Brothers, que sense provenir del món del cinema, han composat una banda sonora que dota de dimensió de musical a un film que en unes altres mans hauria pogut caure en els tòpics recurrents del cinema d’acció i espionatge. A aquesta feliç col·laboració cal afegir-hi també la mirada sovint al·lucinada i onírica del director d’’Expiación’, qui sembla transitar còmodament entre la voluntat realista i "l’engany" que inevitablement acompanyat a tot procés de creació d’un relat. Dit d’una altra manera, a Hanna el director comença explicant una història per acabar perdent-se en la forma com és relatada. Quan recupera el fil argumentat aquest ha perdut el seu interès, però per llavors, la forma, l’experiència estètica, ja s’ha convertit en el més essencial d’aquesta proposta, que inclou algunes persecucions memorables i un dels millors plans seqüència dels darrers temps.
Aquí podeu veure el pla seqüència de la baralla d'Eric Bana i quatre més a ritme dels Chemical Brothers. Està tallat, però tot i això val la pena per agafar una idea de l'estètica i la música de la pel·lícula.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada