Amb Saw, James Wan ha estat aplaudit per alguns com un dels grans renovadors del gènere de terror. Per això, no deixa de tenir certa gràcia que la seva nova incursió en el gènere, ‘Insidious’, sigui una mena d’homenatge referencial al cinema de terror dels setanta i els vuitanta, amb cites clares i directes a títols com ‘Poltergeist’, ‘El resplandor’ o ‘El exorcista’, per no oblidar la llarga tradició de pel·lícules sobre cases encantades. Wan recorre a tot aquest patrimoni del terror contemporani per vestir una pel·lícula que, per altra banda, també està clarament influïda per l’onada de fantasmes i esperits malignes procedents del cinema oriental. D’aquesta particular suma d’elements en surt ‘Insidious’, una pel·lícula de terror basada en fórmules ben conegudes però encara infalibles, i amb les que Wan se surt amb la seva: provocar els crits de l’espectador i enganyar-se’l una vegada i una altra amb tot un arsenal de trucs de fireta que, no per fàcils i coneguts, deixen de ser efectius. Wan domina la tensió, els plans curts, els fora de camp, la foscor i la llum, l’ús de la música i els efectes sonors i tot el catàleg de trucs visuals que converteixen ‘Insidius’ en un festival d’ensurts, amb alguns moments d’entranyable ingenuïtat –les primeres aparicions de fantasmes- i d’altres més foscos i terrorífics, com per exemple l’aconseguida seqüència del viatge al més enllà. Tot plegat té un aire tan retro com els passatges del terror o les muntanyes russes dels parcs d’atraccions. I és que en el fons, ‘Insidious’ no és més que una atracció de fira terroríficament divertida.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada