El viatge transformador

La nova era del cinema de Hollywood que es va iniciar als anys setanta va començar amb un viatge. El que feien Dennis Hopper i Peter Fonda al damunt de les seves motos Harley a través d’uns Estats Units en profunda transformació política, social i cultural. Una transformació de la que aquests dos cowboys contemporanis en seran testimonis i en última instància, també víctimes. La travessa per les carreteres del sud porta els protagonistes d’Easy Ryder a un punt de no retorn on la seva pròpia transformació personal és inevitable, perquè aquesta és al capdavall la finalitat de qualsevol viatge. La vida, entesa com un viatge transformador, ha dotat al viatge físic, geogràfic, de la seva dimensió simbòlica. En cinema, la road-movie ha recollit una tradició que es remunta als orígens de la cultura occidental. I una road-movie, precisament, la que va rodar Dennis Hopper amb pocs recursos i moltes inquietuds, va marcar l’inici d’una nova etapa en què la manera de fer i de veure cinema canviaria per sempre més. Un viatge, de nou, que culmina amb una gran transformació cultural. La mort de Dennis Hopper ens ha recordat el referent –cinematogràfic i social- que va ser i és encara Easy ryder, un testimoni en temps real d’una era de convulses transformacions socials, en un país marcat per la guerra de Vietnam, per la contracultura, per la lluita pels drets civils i pels canvis econòmics. Però sobretot, un extraordinari relat sobre el viatge iniciàtic de dos joves que veuen com la carretera, la travessa, transforma radicalment les seves vides.

Article publicat a Valors

Tristes paròdies

Les protagonistes de la sèrie de Sexo en Nueva York tornen per segona vegada a la gran pantalla per mirar de donar continuïtat al seu èxit televisiu i cinematogràfic. Però aquest Sexo en Nueva York 2 poc o res té a veure amb la ironia i la intel·ligència dels guions de l’original televisiu, i ha convertit en tristes paròdies les protagonistes, quatre dones modernes i amb professions liberals que es consolen de les penes de l’amor amb la seva passió per la roba i les sabates. En aquest film, desmesurat i inversemblant, es porten fins a extrems patètics les "neures" d’aquestes dones que fan gala d’un comportament infantil i capritxós, irreal i complement allunyat de qualsevol realitat. Reduïdes a simples nines només preocupades pels seus vestits, es converteixen en protagonistes d’una aventura a Abu Dabi que ni Disney hauria pogut imaginar. Tot plegat un mal pretext per fer-les lluir com maniquins sense cervell. Sí, és cert, a les dones els agrada la roba i no pot tenir res d’estrany que dones intel·ligents i amb formació es preocupen també per la seva imatge. En aquest sentit, Sexo en Nueva York funciona com una important passarel·la de presentació dels models de temporada i com un aparador creador de tendències. Però per molt bé que llueixin vestits, sabates i pentinats, l’estupidesa insultant de les protagonistes, satisfetes de la seva ignorància, només acaba provocant un efecte de rebuig que reverteix negativament en la imatge de les marques i que dinamita completament tots els mèrits que havia aconseguit la sèrie.

espaiisidor.blogspot.com

Crítica publicada a Capgròs

Superherois contraculturals

Kick-Ass és l’adaptació al cinema d’un còmic de superherois amb un marcat caràcter paròdic i referencial, que ironitza sobre els tòpics i trets característics de les aventures de Batman, Superman i altres referents. Però la pel·lícula, dirigida per un solvent Matthew Vaughn, no existiria tampoc sense el cinema de Quentin Tarantino, Els germans Wachowski o Robert Rodríguez, que tant han fet per la dignificació del cinema de sèrie B, per la reivindicació del còmic i pel reconeixement de la influència que altres cinematografies (bàsicament, el cinema d’acció oriental) han tingut en el cinema de Hollywood. Tampoc existiria, probablement, si Jude Apatow no ens hagués fet notar que els adolescents reclamen un altre tipus de cinema. Tota aquesta barreja d’influències, referències, homenatges i paròdies donen com a resultat Kick Ass, un film que d’entrada, es presenta amb poques pretensions, però que en part gràcies a això, acaba cridant l’atenció. Matthew Vaughn signa un producte gamberro, despreocupat i políticament incorrecte, irònic, divertit i violent, ple de cites i homenatges a personatges de còmic, a pel·lícules americanes, a Bruce Lee i a tants i tants referents d’aquesta nova contracultura. A més, la pel·lícula, que gira al voltant d’un adolescent marginat que es converteix en un superheroi per estranyes circumstàncies del destí, aconsegueix crear uns personatges emblemàtics (i molt especialment la Hit Girl) que fan pensar que ha nascut una nova i exitosa saga a seguir pels amants de la sèrie B. 

Crítica publicada a Capgròs

Desig i dependència

Amb dos anys d’endarreriment però amb una estela de bones referències al seu darrera, el director James Gray ha aconseguit col·locar finalment la seva més que notable Two lovers a les pantalles catalanes. Amb una breu però intensa filmografia, que inclou títols com Little Odessa o La otra cara del crimen, Gray s’ha consolidat com un digne continuador de la tradició del cinema negre americà. Two lovers no és exactament un thriller sinó un drama passional al voltant dels sempre complicats triangles amorosos. Però Gray sap crear un cert suspens que recorda l’atmosfera del cinema negre dels anys trenta i quaranta, i presenta uns personatges dignes d’una novel·la de James M. Cain. Així, Gwyneth Paltrow sembla la femme fatale que arrossega sense remei a la perdició al pobre noi protagonista, un genial Joaquim Phoenix en el paper d’un jove bipolar marcat per una relació fallida anterior, que es debat entre l’amour fou cap a una dona inabastable o l’estabilitat d’una relació amb la filla del soci del seu pare. Un espera, veient la pel·lícula, que tanta fatalitat acabi en un tràgic bany de sang. Però Gray sap virar el vaixell en l’últim minut i, sense frustrar les expectatives creades, revela la seva autèntica intenció: un retrat de la complexitat de les passions humanes, de persones mogudes per un desig irrefrenable i que són víctimes de la seva pròpia dependència emocional. I és aquesta, al capdavall, l’autèntica fatalitat que marca el destí de les seves vides.  

Crítica publicada a Capgròs