Tristes paròdies

Les protagonistes de la sèrie de Sexo en Nueva York tornen per segona vegada a la gran pantalla per mirar de donar continuïtat al seu èxit televisiu i cinematogràfic. Però aquest Sexo en Nueva York 2 poc o res té a veure amb la ironia i la intel·ligència dels guions de l’original televisiu, i ha convertit en tristes paròdies les protagonistes, quatre dones modernes i amb professions liberals que es consolen de les penes de l’amor amb la seva passió per la roba i les sabates. En aquest film, desmesurat i inversemblant, es porten fins a extrems patètics les "neures" d’aquestes dones que fan gala d’un comportament infantil i capritxós, irreal i complement allunyat de qualsevol realitat. Reduïdes a simples nines només preocupades pels seus vestits, es converteixen en protagonistes d’una aventura a Abu Dabi que ni Disney hauria pogut imaginar. Tot plegat un mal pretext per fer-les lluir com maniquins sense cervell. Sí, és cert, a les dones els agrada la roba i no pot tenir res d’estrany que dones intel·ligents i amb formació es preocupen també per la seva imatge. En aquest sentit, Sexo en Nueva York funciona com una important passarel·la de presentació dels models de temporada i com un aparador creador de tendències. Però per molt bé que llueixin vestits, sabates i pentinats, l’estupidesa insultant de les protagonistes, satisfetes de la seva ignorància, només acaba provocant un efecte de rebuig que reverteix negativament en la imatge de les marques i que dinamita completament tots els mèrits que havia aconseguit la sèrie.

espaiisidor.blogspot.com

Crítica publicada a Capgròs