"És una ciutat fantàstica, i més per a uns cinèfils com vosaltres", em van dir l'altre dia tornant de Viena. Sí, és normal per a una parella de cinèfils viatgers que la gent doni per suposat que les destinacions es trien buscant escenaris de pel·lícules. No, no vam triar la capital austríaca perquè siguem uns mitòmans d'El tercer hombre, però sí, vam aprofitar que hi érem per buscar les seves localitzacions més famoses: la nòria del Prater, que és la més antiga d'Europa, segons diuen. I el cementeri central, turístic no precisament perquè s'hi passegés en Joseph Cotten, sinó per la quantitat de compositors, artistes, escriptors, pensadors, polítics, etc, que hi ha enterrats. Els cinèfils com nosaltres també hi busquen les tombes de Beethoven, de Brahms o dels Strauss, és clar, però es fan la foto amb molt d'orgull al costat de la tomba de Pabst. Com a bons cinèfils, és clar.
El cementiri central de Viena és un lloc agradable per passejar a través d'aquells camins on Joseph Cotten veia passar a Alida Valli mentre sonava la melodia d'Anton Karas. I perdre's fins arribar a racons tan misteriosos com l'antic cementiri jueu, on, silenciosament, les plantes van cobrint les tombes llargament abandonades. Quina sensació passejar per aquest indret on el temps de l'home s'ha detingut, mentre la natura avança, imparable.
3 comentaris :
quina enveja!!!! ;-)
Doncs a mi tot plegat em porta records de Before sunrise. No dec ser tan cinèfil.
No, i tant que ets cinèfils, es un altre dels referents vienesos!!!
Publica un comentari a l'entrada