Roman Polanski es va emportar l’Ós de Plata al Festival de Berlin a la millor direcció per la seva feina a El escritor, una pel·lícula finalitzada poc abans de la seva detenció a Suïssa. Aquesta circumstància pot haver donat certa rellevància al nou film del director de Chinatown o La semilla del diablo, que retorna amb El escritor a un gènere, el thriller, que no li és estrany. El bagatge previ li ha permès fer d’una novel·la menor de Robert Harris un thriller amb personalitat pròpia, marcat per un sarcasme i l’humor sagnant que li és tan característic. Però sobretot, el director també demostra, una vegada més, el seu domini en la creació de suspens, que aquí recull una evident influència de Hitchcock. Polanski juga a trencar contínuament les expectatives i a crear falses sospites a partir de petites insinuacions sobre els personatges, tots ells perfectament definits i envoltats d’una aureola de misteri. El cineasta també aconsegueix que els espais resultin opressius, tant els interiors –la casa de l’exministre, per exemple- com els exteriors de l’illa on té lloc l’acció. Amb aquests elements, als quals cal afegir-hi la banda sonora d’Alexandre Desplat, Polanski supleix les mancances d’una trama novel·lesca força convencional i previsible i fa de la pel·lícula un notable mostra de cinema comercial d’autor. El escritor té com a protagonista a un ingenu periodista encarregat de reescriure les memòries de l’ex primer ministre britànic, després que aquestes hagin quedat inacabades per la misteriosa mort del seu predecessor en l’encàrrec. L’escriptor comença a investigar un fosc episodi del passat del polític amb el clar objectiu de descobrir –i publicar- la veritat. La sarcàstica mirada de Polanski es fixa en els fils ocults que mouen el poder des de l’ombra i en la impossibilitat de fer sortir determinades veritats a la llum.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada