Quentin Tarantino ha reconvertit la seva cinefília en la matèria prima d’un cinema amb marca pròpia. Totes les seves obres, en tant que resulten de la hibridació dels gèneres i les pel·lícules que devora sense parar, constitueixen per si mateixes autèntiques i personals declaracions d’amor al cinema, i més concretament, al cinema d’explotació, de sèrie B, de vídeoclub. Però a la seva darrera pel·lícula, Malditos Bastardos, Tarantino porta la passió cinèfila a extrems insospitats, fins a punt de fer que una pel·lícula sigui, literalment, capaç de canviar el curs de la història.
El cinema és un element molt important a Malditos Bastardos: el cinema com a art i com a entreteniment (les pel·lícules), el cinema com a espai (la sala), i el cinema com a llenguatge, el que permet narrar una història ambientada a la segona guerra mundial a la manera d’una pel·lícula clàssica de l’oest. Els maleïts bastards del títol, un grup de soldats jueus americans dedicats a caçar nazis, es comporten com autèntics cowboys perseguint indis. La ferocitat amb què aquests soldats cowboys arrenquen cabelleres és també digna del cinema gore, i en aquest sentit, Tarantino ha trobat un bon aliat en el cineasta Eli Roth, un director molt estimat pels fans del gènere gràcies a Hostel. Roth, que també interpreta a un dels maleïts bastards al costat d’un histriònic però divertit Brad Pitt, és també el responsable de la pel·lícula d’exaltació de la superioritat nazi presumptament rodada pel mateix Goebbels en persona, i de la que es mostren algunes escenes en la seqüència culminant del film, la que canvia el curs de la història i que transcorre en una sala de cinema.
El cinema per sobre de tot. A Malditos bastardos hi ha cites a Pabst, a Leni Riefenstalh i al cinema nazi de la Ufa, hi ha gore en color i en blanc i negre, hi ha influència del western clàssic –l’escena de la matança al cafè, per exemple, és pròpia d’un saloon-, hi ha bromes sagnants a costa del poder dels productors jueus a Hollywood –els productors de Tarantino són els germans Weinstein-, hi ha fins i tot una antiga estrella de Hollywood, Rod Taylor, que fa de Winston Churchill en una escena amb deix lynchià. Però per sobre de tot hi ha el millor i el pitjor Tarantino, el de les grans frases de diàleg i els personatges carismàtics –Aldo Raine i Hans Landa entren al hall of fame tarantinià des de ja mateix-, el de les llargues seqüències dialogades i el dels esclats súbits de violència, el de la narrativa fragmentada i la descontextualització continua, el Tarantino pop i gamberro, el salvatge, el que es diverteix i el que se salta totes les normes, com un autèntic cinèfil bastard.
Crítica publicada a Capgròs
1 comentari :
La cinefília de Tarantino és increïble. De fet, el mateix desencadenant del final són les pel·lícules del cinema, cosa que indueix a pensar hiperbòlicament i a afirmar que Inglorious bastards és una història sobre el cinema en si i que els nazis són només una excusa.
Publica un comentari a l'entrada