El documental que el fotògraf Bruce Weber fa rodar l’any 88 sobre el trompetista de jazz Chet Baker pocs mesos abans de la seva mort està considerat com un dels millors documentals musicals de la història del cinema. Però malgrat el prestigi que s’ha anat guanyant en projeccions ocasionals en festivals de música o cinema documental, han hagut de passar 21 anys perquè Let’s get lost s’estreni en sales comercials. Hi ha tingut molt a veure l’impuls del festival de Cannes, que ha recuperat el film dins la seva secció de clàssics del certamen quan es compleixen les dues dècades de la seva realització i de la mort del seu protagonista.
Weber va parlar i mostra un Chet Baker molt acabat i lluny de la bellesa i l’èxit de la seva joventut, però tot i el seu evident deteriorament físic i mental, aconsegueix treure-li algunes "confessions" que revelen les ombres que van cobrir la vida i trajectòria del trompetista de bellesa grega convertit en imatge icònica del jazz. No deixa de ser curiós que un fotògraf, William Claxton –que apareix al film- contribuís amb les seves imatges a fixar la llegenda de Chet Baker i que, anys després, sigui un altre fotògraf qui en reveli el vessant més fosc.
Weber signa un documental d’autor, en un blanc i negre dramàtic, amb un muntatge lliure com la improvisació del jazz i acompanyat per les melodies i la veu de Chet Baker. Let’s get lost combina els testimonis de les persones que van conèixer i envoltar el músic amb escenes rodades expressament per la pel·lícula. En aquestes pel·lícules, on es poden veure alguns rostres coneguts com el del baixista Flea o l’actriu Lisa Marie, és el propi Baker, envoltat de dones, cotxes i glamour, qui se situa en el centre de festes fictícies amb les quals el realitzador intenta evocar els temps del seu major esplendor. Temps llunyans quan les drogues no havien causat estralls en la vida i el rostre de Chet Baker, i molt abans també del misteriós episodi que el va obligar a retirar-se durant un temps després de perdre totes les dents en una baralla les raons del qual no han acabat de quedar mai clares, malgrat que el propi Chet Baker fa un intent d’explicar el que va passar.
Les paraules cansades de Chet Baker es contraposen als testimonis d’amics, familiars, parelles i exparelles que descriuen una personalitat seductora i carismàtica, però també manipuladora, egoista i destructiva, la mateixa que el portaria, pocs mesos després, a saltar per la finestra del seu hotel a Amsterdam. Chet Baker, que confessa davant les càmeres haver-se sentit feliç rodant aquestes darreres escenes d’una vida de fantasia, no va arribar a veure la pel·lícula acabada.
Podeu veure els deu primers minuts del film en aquest vídeo
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada